divendres, 27 de juny del 2025

Una visita inesperada

Va entrar de cop i volta. Jo m'havia disposat per a escriure ja que, en aquell moment, m’arribava la inspiració... Com que això no passa gaire sovint, s’ha d’aprofitar, i és el que intentava fer quan ella va arribar. La seva visita va resultar francament molesta, al mateix temps que inesperada.

No la vaig rebre gaire bé, la veritat sigui dita, però ella no es va donar per assabentada... i, com si res, es va acostar molt a mi i va començar a explicar-me unes històries, que ni m’anaven ni en venien. Per res!

Però, ella, no parava d’anar amunt i avall, tota l’estona i murmurant sense parar, paraules i més paraules, tan ràpidament que no s’entenia res del que deia. És clar que jo tampoc feia res per comprendre-la, perquè no m'interessava, prou feina tenia de no deixar escapar la mussa, que per culpa d’aquella visita tan pesada, passava d’ella i de tot el que em deia... fos el que fos.

Una mica mosca, li vaig dir que no m'interessava res del que deia, i que per favor em deixés continuar la meva feina. Però ella, com si res, tenia tantes coses a dir, que no parava atenció a res. Es veu que no volia marxar sense acabar d’explicar-ho tot. I tot, ho volia dir tot.

La vaig deixar sola un moment amb una excusa, per veure si es donava per entesa, però en tornar la vaig veure que m’esperava, allà, arrepenjada a la taula, pacientment, sense cap intenció d’anar-se'n.

Jo em vaig veure obligada a ser maleducada i li vaig dir que marxés. Sí, sí, tal com raja. Que tenia molta feina i amb ella allà no podia concentrar-me. Doncs ni així, ella feia com si no ho sentís i continuava com si res d’un costat a l’altre murmurant històries i més històries sense solta ni volta.

La paciència té un límit, d’una revolada, em vaig aixecar i amb la mà li vaig indicar el camí de sortida, així com “apa, bones!”, fent servir, fins i tot, una pala que corria per allà.

Això la va molestar molt i es va sentir molt, però que molt ofesa, i deixant de xerrar va marxar volant.
La veritat és que no podia marxar de cap altra manera, ja que era una mosca.

Per fi podria continuar el que havia començat. Ara ja estava sola. I tan sola com estava, la meva mussa, cansada que no li feia cas també havia marxat. No sé si abans o bé després de la mosca.

dimecres, 21 de maig del 2025

Passeig silenciós

Passejàvem silenciosos
en aquell jardí de flors,
tu somreies a les plantes,
i elles, plenes d’amor,
et tornaven el somriure,
perfumant-nos. A tots dos.

Un núvol blanc ens mirava,
ell, tot sol, damunt del cel
I nosaltres passejàvem
tot recordant nits d’estels,
i, a poc a poc i en silenci,
el núvol blanc deia adeu.

Ja fa temps d’aquella tarda,
d’aquell passeig silenciós...
Els petons i abraçades,
els somriures i les flors,
ben amagats es quedaven,
dins d’aquell jardí ufanós.

Aquell núvol que ens mirava,
ha marxat, com tu i com jo,
però tornarà altra vegada
en aquest jardí de flors;
i el dia que obrin la casa
hi passejarem tots dos.


® Roser Segura i Riera | 21 de maig de 2025

dimecres, 14 de maig del 2025

La companyia del cel

Aquesta ploma tan maca,
era a prop d’on tu ara dorms,
i, a l’ocell que li va caure,
va marxar plorant de dol.

I va fer-te companyia,
aquell matí, ell tot sol,
i et va cantar cançonetes,
cançons de cel i de sol.

Tu, somrient l’escoltaves,
agraint-li el seu consol.
Ocell que del cel baixaves,
t’ho prego, no el deixis mai sol.

® Roser Segura i Riera | 14 de maig de 2025

dimecres, 7 de maig del 2025

Són les orenetes...

Són les orenetes
que venen i van
i, en un cel tan gran,
he vist com volaven,
rient i cridant.

Comptaven els núvols
molt grisos i blancs,
i els arbres del pati
que tenen les branques
molt plenes de rams.

Les miro, enyorada,
quan les veig cantant,
penso en qui estimava
donant-me les mans.

Vosaltres i la primavera,
sou l’amor més gran.


® Roser Segura i Riera | 7 de maig de 2025

dimecres, 30 d’abril del 2025

Pasqua a Vallfogona de Ripollès

Avui, que el Sol ha baixat
a fer petons a la terra,
ha llençat gotes de llum,
flors de sol de primavera.

I les margarides blanques,
quietes al seu voltant,
molt silencioses, l’acompanyen,
damunt d’un jardí tan gran.

Els ocells canten i canten,
el vent els va despertant.
I volen d’un lloc a l’altre,
divertits com uns infants.

I aquest Sol que ens acompanya
passejant-se per la vall,
ens desitja bona Pasqua,
i ens estima, com cada any.


® Roser Segura i Riera | 29 d'abril de 2025



dimarts, 25 de març del 2025

El mitjó

Una vegada, un mitjó que dormia en un calaix, junt amb altres mitjons, estava molt trist. Era estrany que estigués trist, ja que aquell calaix era pler a vessar de mitjons, de mitjons de tota mena, grans, petits, llargs, curts, de colors, blancs, negres i fins i tot de ratlles de mil colors. No era pas això que el posava trist, el que passava era que cada mitjó tenia un germà bessó i ell no. Ell no tenia cap germà. Per tant, com que estava sol, no sortia mai a passejar, ni a jugar, ni a ballar, ni res de res, ell sempre estava sol tancat al calaix mirant com els seus companys entraven i sortien sense parar.

Un dia, la mare de la família, que era molt endreçada, es va decidir a posar ordre al calaix dels mitjons i, és clar, quan va veure aquell mitjó sense parella, va decidir que el llenceria, però que ho feria l’endemà, ja que en aquell moment no es podia entretenir.

El pobre mitjó es va amagar tant com va poder, perquè no volia que el llencessin i així es va camuflar, dissimulant, entremig dels altres mitjons del calaix.

Heus aquí, que la nena de la casa, remenant molt tafanera, se’l va trobar, allà caragolat i mig arrugat i mort de vergonya, i se li va acudir que, si el portava a l’escola, segurament en trauríem alguna cosa divertida. I dit i fet, l’endemà, com si res, va arribar a l’escola amb aquell mitjó.

A la mestra, li va fer molta gràcia aquell mitjó i van decidir que en ferien un titella, per representar una obra de teatre, d’aquelles que fan riure a tothom.

La nena va tornar a casa molt contenta i li va explicar a la seva mare la gran idea que havia tingut la mestra. Ella, la mare va pensar que era millor allò que no llençar aquell pobre mitjó.

Però van arribar les festes de Pasqua i el mitjó, encara voltava per l’escola, sense que ningú es recordés d’ell. A l’escola, tots es preparaven per a aquesta diada tan important, fent felicitacions, recitar poemes, aprendre cançons i preparar regals per fer a les persones estimades.

Una de les coses que van tenir la idea de fer aquell any, va ser estudiar a cor una cançó i cantar-la, la mateixa nit de Pasqua, passejant pels carrers del poble i, de casa en casa, desitjar a tota la gent del poble unes bones festes.

I així ho van fer. Aquella nit, molt abrigats, es van trobar tots a la porta de l’escola decidits a cantar de bo i millor la cançoneta que ja tenien ben apresa. Més, tot d’una algú va dir:

–I si ens donen diners per regraciar-nos la cantada, on els posarem?

Les butxaques eren petites i a dins de la mà no quedava gaire bé. Què podien fer?

Va ser llavors quan aquella nena, que havia salvat el mitjó de ser llençat, va dir que dins del mitjó hi cabien ben segur moltes monedes, i sense pensar-ho més, van marxar pels carrers i les cases cantant aquelles cançons tan maques.

La Pasqua Florida va passar i els dies avorrits no es van fer esperar. Un dia i un altre, sense solta ni volta, la cosa començava a fer-se pesada i els nens perdien les ganes d’estudiar.

La mestra va pensar que era necessari un remei urgent i després de consultar-ho amb la gent de l’escola i amb els nens de la classe, en van trobar la solució.

Farien un concurs de teatre de titelles. Cada nen s’havia d’inventar una història i representar-la amb un titella. Un titella que cada nen havia de confeccionar ell mateix. Tots s’hi van afanyar. Les històries eren inspirades amb els temes estudiats a la classe, com mates, història, socials, llengua, etc., etc.

No cal dir que el millor titella va ser el mitjó, amb uns botons per ulls i nas, una cinteta per boca, i un manyoc de llana de color vermell per cabells, va quedar preciós. Tothom el va aplaudir, i a la nena també i també a la mare de la nena, puix que va ser ella qui va perdonar la vida al mitjó. Aquell mitjó que va esdevenir important d’ençà d’aquell dia.

FI

® Roser Segura i Riera | 26 de març de 2025



dimecres, 12 de març del 2025

El regal de sant Pacià

El seu mirar i
la seva veu,
silenciosa i trista.
Les seves mans
obertes i fines.

Ella, quieta i plorant,
a la porta d’un palau,
allà on viuen tots els sants,
els millors, els més grans...

La moneda a la seva mà,
va ser el petó
que jo esperava.
L’abraçada un gran regal.

A l’altar deien...
clavat a la creu, va morir per tots.
«És la seva carn, la seva sang».
És el seu amor que ens dona de cor
sempre a tots nosaltres.

Davant d’aquell calze
va plorar el meu cor
per dar-li les gràcies.

® Roser Segura i Riera | 12 de març de 2025

Parròquia de Sant Pacià. Barcelona