Insomni

Contemplava asseguda,

en el silenci de la nit,

com treia el cap un estel,

en mig d’uns núvols petits,

que es passejaven pel cel

en desordre i divertits.

La son havia marxat

i, sense saber per què,

la cercava dins la nit,

a la lluna, als estels,

en els núvols blancs i petits

i al cel fosc, quiet, adormit.

Quin aspecte té la son?

Té els ulls tancats i bonics?

Té un posat seriós,

o un somriure divertit?

Té unes mans fines com plomes

que t'ajuden a dormir?

No vaig trobar la resposta,

només un estel petit

que treia el cap d’entre els núvols,

i em mirava divertit.

I la lluna que, majestuosa,

es passejava dins la nit.

I després, un gran silenci.

La meva amiga, la son,

em va venir a veure.

I... no puc explicar com.

Com s’escapaven de puntetes,

la lluna, els estels i el món.

® Roser Segura i Riera | 22 d'octubre de 2025

Dins del meu silenci

Dins del meu silenci, Senyor,

hi ha un crit molt gran,

un crit dins del pensament,

que arrenca de dins del cor.

Un crit parlat amb veu baixa.

A poc a poc, el pensament,

es fa present a dins de l’ànima.

Un crit callat que fa basarda.

Paraules sortint del cor,

crits callats a la desesperada.

Paraules que ningú sent,

paraules que ningú capta.

Però tu, Senyor, tu sí.

Tu, sí que has d’escoltar-les.

És amb Tu, només amb Tu,

que he posat la meva esperança.

Només Tu, sabràs escoltar,

els crits callats de la meva ànima.

® Roser Segura i Riera | 15 d'octubre de 2025

La tardor

És ple de Sol

al mig del camp,

acaparant la llum.

Aquesta llum brillant

abans que l’hivern

se l’endugui

per sempre.

Radiant, majestuós,

acollint tots els ocells,

que, com ell,

acaparen el Sol.

Abans que l’hivern,

se l’endugui, per sempre.

S’endugui l’alegria,

d’aquest Sol brillant.

I, ajudat pel vent,

aquest hivern silenciós

escampi el seu fullam,

groc de Sol, camps enllà,

per sempre.

® Roser Segura i Riera | 8 d'octubre de 2025

La petxina misteriosa

Heus aquí que, de vora de la mar, hi havia un poble petit. I, en un racó de la platja, hi havia la casa d’una família de pescadors.

Era una família que no tenia gaires diners. No es podien donar cap petit caprici, encara que els hi fes falta. Per tant, si una cosa faltava a la casa o bé a la família havien d’esperar que els pares pesquessin bon peix i així tenir dinerons.

En aquella casa hi vivia una nena. Era la més petita de tres germans i també la més despistada.

Un dia, encara no era de nit, la nena es passejava per la platja, quan es va adonar que duia posades les sabates. Eren les úniques que tenia i, si es mullaven, la renyarien molt. 

Per això, sense pensar-ho més, se les va treure i les va deixar a un racó, prop d’una roca i va continuar passejant, saltant les onades que arribaven a la platja.

D’onades n'hi havia de totes mides... ara petites, ara mitjanes, ara molt grans... sí, mai eren iguals.

I així va passar que una d’aquelles onades, es va engrescar i es va llençar damunt de les sabates i se’n va endur una.

Quan va tornar a casa, no va saber que dir i es va inventar una història. La d'un monstre... d'un peix molt gran... d'una estrella de mar gegant... Res!

Ningú no es va creure res del que deia i la van renyar. I li van dir que si no trobava la sabata no dinaria.

Així que va haver de marxar altre cop cap a la platja, aquest cop molt trista i plorosa.

Al cap d’una estona, es va adonar que, al seu costat hi havia un dofí, gran i molt bonic, que se la mirava encuriosit.

La nena li va explicar que el mar se li havia endut una sabata i que no sabia què fer per trobar-la.

Llavors el dofí, sense dir res, es va capbussar a l’aigua, i al cap d’una estona va sortir portant a la boca una petxina. La hi va donar a la nena i ella, com si res, la va obrir i... Oh! A dins, hi va trobar la seva sabata...!

Quan va voler donar les gràcies al dofí, va adonar-se que estava tota sola a la sorra, amb la sabata a la mà. I es va despertar. Havia estat un somni.

Què et sembla? Aquest conte és tot per a tu, si et sembla bé..., d’acord?

® Roser Segura i Riera | 2 d'octubre de 2025

Un nen ha de néixer

 L’estiu que ha marxat

ens duu, a poc a poc,

l’hivern que ens espera.

El sol lluminós

ja no té gens de pressa,

i la pluja somriu,

des de la finestra.

 Em diuen adéu,

volant dalt del cel,

cantant i rient,

  pardals i orenetes.

L’avet molt feliç

i el grèvol i l’heura,

esperen quiets,

una gran estrella.

La neu baixarà,

i pintarà de blanc

tota aquesta terra,

perquè per Nadal,

Jesús ha de néixer.

® Roser Segura i Riera | 25 de setembre de 2025

Ara és hora catalans

Asseguda vora el mar,

enmig de roses vermelles,

et pentina el vent d’abril

que fa olor de ginesteres.

Tu no tinguis por de res

que si el drac et volgués prendre,

serem tots al teu costat,

no tinguis por, pàtria meva.

Que de la muntanya al mar,

enlairant la nostre ensenya

des de dalt de Montserrat

i amb l’espasa de les lletres,

farem fora tots els dracs

que envolten aquesta terra.

Ningú entrarà al teu jardí,

no pateixis pàtria meva,

que nosaltres som aquí

protegint camps de roselles.

Catalunya, t’estimem

tu ets la nostre donzella,

i no deixarem, no,

que mai ningú et vulgui prendre..

I et defensarem de cor,

de tants dracs i tantes feres,

i serem valents per tu,

Catalunya, dolça terra.

® Roser Segura i Riera | 11 de setembre de 2025

Dins del cor

Aquesta música

em diu,

que m’estimes

i acompanyes.

Els músics,

tots alhora van tocant

i l’amor, tot sol, canta

el seu crit valent.

És el pensament

de l’ànima.

Entra a poc a poc,

a dins del cor.

Allà on tu hi ets.

Amagat,

estimant-me.

No puc deixar de plorar.

Aquesta música tan fina

m’entra a dins

i em recorda

que molt m’estimes.

Els ocells m’han vist plorar

i han marxat de seguida.

Per a ells volar cap al cel,

és vida, és alegria.

® Roser Segura i Riera | 5 de setembre de 2025