El castell dels tres sols

Una vegada hi va haver en el cel, una cosa molt estranya. Van sortir a passejar, com aquell que res, tres sols petits i avergonyits, però ningú els hi va fer cas. Després de passejar una estona, tots tres es van arraconar a prop d'un núvol gran i mandrós, que es trobava parat damunt d'un petit poble del Berguedà.

Quan va ser fosc, els tres sols es van adormir al costat d'una estrella molt maca i brillant. Al matí, quan l'estrella se n'anava a dormir els tres petits sols van buscar-se un núvol gran i es van quedar amb ell per tenir companyia.

El gran sol, era molt antipàtic i no els deixava córrer pel cel. Creia ser el millor i l'únic i li feia nosa tothom al seu voltant. Per tot això els tres petits sols estaves molt tristos.

Un dia, o més ben dit, una nit, els solets es van quedar adormits al costat d'un estel molt amable i gran i van passar la nit tranquils a la seva vora. Fins que va ser de dia i l'estel va haver de marxar. Els va despertar, els hi va fer un petó a cadascun i se'n va anar cel enllà.

Quan els tres sols es van llevar i van començar a passejar agafats de les mans pel cel tan ample i llarg, es van posar a tremolar, allà passava alguna cosa.

Doncs sí, aquell dia va passar una cosa molt estranya; el sol gran no es va llevar, es va quedar adormit tot el dia, per tant, tot era molt fosc i la gent estava molt estranyada que no hi hagués claror.

Els petits sols es van atrevir molt i van començar a passejar i a fer llum a la Terra. La gent estava molt contenta i els saludaven molt somrients.

Va ser llavors quan els tres sols, molt agraïts, es van acostar a la terra, van baixar, a poc a poc, per jugar amb la gent del poble i il·luminar els seus carrers i places. I per anar a descansar després a un raconet del parc del castell, ja que la gent del poble els volia veure de prop.

Aquell era un castell molt estrany, molt fosc, gran i tancat de portes i finestres, i com que no tenia cap nom li deien sempre castell fosc.

En aquest castell hi vivia una noia molt maca, junt amb els seus pares i germans. Uns germans, per cert, que mai volien jugar amb ella i la pobra s'avorria molt, ja que no sabia a què jugar tota sola.

Aquell matí, la noia es va adonar que el sol no sortia com cada dia i va anar a veure què passava i... lentament va sortir del castell, per la porta del darrere, la que duia al parc. Encuriosida no parava de mirar el cel, per endevinar que li passava al sol, que no il·luminava com cada dia.  Tot d'una, en un petit racó, a terra, alguna cosa la va enlluernar. S'hi va acostar, molt tafanera, i va descobrir els tres sols arraconats i avergonyits.

La Sajolida, puix era així com es deia aquella noia, es va quedar molt parada quan els va veure i sense pensar-s'ho gaire, els va agafar molt delicadament i els va dur al castell. Al mateix temps, els va demanar que no marxessin per res del món, ja que el seu castell era molt fosc i avorrit.

Els sols es van quedar al castell, perquè la Sajolida era tan amable i bonica, que no li van saber dir que no.

La gent del poble, se'n van alegrar molt i van fer una gran festa, ballant i cantant pels carrers.

El més bo de tot va ser que, al castell fosc, la gent li va posar el nom de castell dels tres sols. I així es va dir per sempre.

® Roser Segura i Riera | 10 de desembre de 2025

El rei granota

Una vegada hi havia un rei amb una cara i un vestit de rei de conte, que vivia en un país on els reis porten capa i corona.

Eren aquells uns temps on tothom era com sortit d'un conte... Tant el llenyataire, com els criats i el moliner i també els pastors. Els pobles eren com uns dibuixos, nets, polits i amb flors a la vora del camí.

Aquell rei, doncs, es passejava molt content un matí de sol i parlava amb la gent que anava trobant. Aquella pobra gent així que podien es queixaven al rei de totes les coses que els hi passaven i de moltes que els hi faltaven. El rei ho escoltava tot, fent cara de compassió, i res més, ja que el rei no feia res. Res de res! Per tant, la gent d'aquell poble, estava molt enfadada.

Aquell dia, doncs, passeja que passejaràs, va passar pel davant de la casa de la bruixa, i ella en comptes de queixar-se, el va deixar verd. Li va dir de tot. I el que és pitjor, li va dir que, encara que fos rei no servia de res i que el millor que podia fer era desaparèixer.

El rei no sabia què fer per esfumar-se, ja que no volia plegar i, fora d'això, no coneixia res més.

La bruixa, que tenia solucions per tot el va transformar amb una granota i li va dir:

- Més val una granota feinera que un rei inútil!

La gent de la pobla va estar molt contenta. Saltaven i ballaven sense parar, puix que s'havien tret de sobre un rei i havien guanyat una preciosa granota.

Però... vet aquí, que la gent del poble, veient el que havia fet la bruixa, es van posar d'acord i, molt decidits, es van encaminar tots junts a ca la bruixa, per demanar-li ajuda, perquè encara quedava al poble molta gent inútil.

La bruixa els va escoltar molt divertida i va prometre que faria els possibles per aquella gent.

I dit i fet. De cop i volta el riu es va omplir de granotes... L'alcalde, el president, el rector, el capità, etc.

Totes les granotes van anar a viure al riu, i aquí va començar el problema, ja que el croar de les granotes era tant i tan fort que la gent no podia dormir. Decididament, i tots junts, sempre tots junts, van anar a viure a dalt de la muntanya, on el silenci era constant, i el soroll de les granotes del riu no arribava a dalt.

Si mai aneu al riu de les granotes ja veureu que bé s'ho passen. Fins i tot us divertireu molt jugant amb elles. Ah!, i si us hi fixeu bé, segur que trobareu una granota que porta corona. No cal dir qui és, oi? El rei granota!

® Roser Segura i Riera | 3 de desembre de 2025

Una pedra al camí

Us vull parlar d’una pedra, sí, sí, d’una pedra. Res més que d'una pedra. Era una pedra molt especial, no pas una pedra qualsevol. Era... podríem dir, sense equivocar-nos, “La Pedra”, ja que era molt important.

No era pas una pedra gaire bonica, era grisa i arrodonida, això sí! Era bastant gran i tal com estava, al mig del camí, era una nosa per molta gent. Sobretot per aquells que arribaven per primera vegada al poble. Però la pedra era allà, enganxada a terra i ningú sabia el temps que feia que era allà. El que sí que sabia tothom és que la pedra formava part del camí. Precisament del camí d’entrada al poble.

Aquell poble es va anar construint, de mica en mica. Ara una casa, ara una altra... més tard una església, una escola, i més cases, més cases, fins a formar un carrer. I després, un altre i un altre...

Tot al voltant d'una pedra, una pedra que donava la benvinguda als forasters que arribaven per primer cop i trepitjaven aquell camí, procurant de no ensopegar amb la pedra.

Ben segur que, per allà mateix, temps enrere, gent vinguda de molt lluny, van passar per allà per conquerir i transformar aquella terra.  

Potser va ser aquella pedra el punt de referència per començar a caminar i perdre la por de descobrir un nou país? Jo crec que aquella pedra els estava esperant. I encara hi és ara per assenyalar el punt d’entrada, d’aquells que començaven a escriure la història, tot esquivant, al seu pas, aquella pedra.

Així doncs, la pedra era sens dubte molt important, encara que els que arribaven per primera vegada al poble, criticaven i es preguntaven, per què no treuen aquesta pedra del mig?

Però la pedra era allà, els nens jugaven a saltar-la o bé s’enfilaven tot dient:

– Pedra!

Si anaven en grup, feien rotllo, rotllo, tot cantant. O bé seien al seu voltant per explicar-se històries, que només ells coneixien.

Un bon dia, però, un nou alcalde, va tenir la pensada de fer millores al poble. Enjardinar la placeta... netejar la llera del riu... pintar la façana de l’ajuntament, etc., etc. i arreglar, és clar, els carrers del poble. Començant per l’entrada principal, pel carrer de la Pedra.

Evidentment, no era pas aquest el nom que tenia aquell carrer, en realitat es deia carrer del Nord, però tothom en deia carrer de la Pedra, ja que era, sens dubte, i mai tan ben dit, la pedra principal.

Bé, doncs, quan l’ajuntament va decidir a fer les obres, no va deixar de banda el carrer del Nord. Era molt necessari eixamplar les voreres, així com les clavegueres i el ferm del carrer. A més a més, entrava la pedra, que allà al mig no hi feia res... O bé sí que hi feia. Feia nosa, segons el consistori, molta nosa, per arreglar decentment aquell carrer.

La notícia va córrer pel poble i no gaire bé, per cert, tant així, que la gent es va posar d’acord per impedir que allò que ells creien que era un símbol d’identitat, fos arrencat del camí i qui sap si fins i tot llençat.

Per tant, es van posar a fer guàrdia, a fi d’impedir de totes, totes, que això passes. Tots hi van prendre part, protegint la pedra nit i dia.

D’aquesta manera les obres del carrer n'avançaven i l’ajuntament estava molt preocupat de com havien anat les coses.

Al cap d’un temps, veient que la cosa durava massa, l’alcalde va reunir a la gent del poble al voltant de la pedra, per trobar una solució entre tots al problema.

Això va ser molt difícil, ja que les solucions que es presentaven no agradaven a tothom, i era impossible posar-se d’acord. Ningú sabia què fer amb la pedra.

Més heus aquí, quant tothom ho donava per perdut, va sortir de casa seva, una dona molt vella, la més vella del poble, i apropant-se a la reunió va dir.

– Heu fet el que havíeu de fer, us heu reunit per discutir un problema del poble al voltant de la pedra. Ella és el centre de la vostra solució, de la vostra entesa. Jo crec que aquesta pedra ha de servir, des d'ara, per decidir, al seu voltant, totes les coses importants del poble. Per tant, no la podeu treure d’aquí, ja que és aquí on comença el poble i la seva història.

Es va fer un silenci impressionant. Aquella gent que fins aquell moment parlava pels descosits, es van donar les mans, acomiadant-se els uns dels altres efusivament, perquè tots estaven d’acord que aquella solució era la més encertada. Després de tot, aquella pedra els va unir, i així va ser per sempre.

® Roser Segura i Riera | 26 de novembre de 2025

Les fulles seques

Les tenim a la finestra,

al bosc, a la falda, al camí,

al camí que ens acompanya

a viure, a tu i a mi.

Amic meu, això em recorda,

que, les que vas trepitjant,

són aquelles que t’estimen.

I mentre vas passejant,

et baixen del cel, amb silenci,

aquells teus records tan grans,

perquè a tu, elles t’estimen,

i no t’obliden mai.

® Roser Segura i Riera | 5 de novembre de 2025

Insomni

Contemplava asseguda,

en el silenci de la nit,

com treia el cap un estel,

en mig d’uns núvols petits,

que es passejaven pel cel

en desordre i divertits.

La son havia marxat

i, sense saber per què,

la cercava dins la nit,

a la lluna, als estels,

en els núvols blancs i petits

i al cel fosc, quiet, adormit.

Quin aspecte té la son?

Té els ulls tancats i bonics?

Té un posat seriós,

o un somriure divertit?

Té unes mans fines com plomes

que t'ajuden a dormir?

No vaig trobar la resposta,

només un estel petit

que treia el cap d’entre els núvols,

i em mirava divertit.

I la lluna que, majestuosa,

es passejava dins la nit.

I després, un gran silenci.

La meva amiga, la son,

em va venir a veure.

I... no puc explicar com.

Com s’escapaven de puntetes,

la lluna, els estels i el món.

® Roser Segura i Riera | 22 d'octubre de 2025

Dins del meu silenci

Dins del meu silenci, Senyor,

hi ha un crit molt gran,

un crit dins del pensament,

que arrenca de dins del cor.

Un crit parlat amb veu baixa.

A poc a poc, el pensament,

es fa present a dins de l’ànima.

Un crit callat que fa basarda.

Paraules sortint del cor,

crits callats a la desesperada.

Paraules que ningú sent,

paraules que ningú capta.

Però tu, Senyor, tu sí.

Tu, sí que has d’escoltar-les.

És amb Tu, només amb Tu,

que he posat la meva esperança.

Només Tu, sabràs escoltar,

els crits callats de la meva ànima.

® Roser Segura i Riera | 15 d'octubre de 2025

La tardor

És ple de Sol

al mig del camp,

acaparant la llum.

Aquesta llum brillant

abans que l’hivern

se l’endugui

per sempre.

Radiant, majestuós,

acollint tots els ocells,

que, com ell,

acaparen el Sol.

Abans que l’hivern,

se l’endugui, per sempre.

S’endugui l’alegria,

d’aquest Sol brillant.

I, ajudat pel vent,

aquest hivern silenciós

escampi el seu fullam,

groc de Sol, camps enllà,

per sempre.

® Roser Segura i Riera | 8 d'octubre de 2025