Primavera

Petites flors blanques

que sou al jardí,

el vent que acarona,

us gronxa i estima,

avui al matí.

I el Sol, enveja

una flor petita,

que baixa volant,

blanca i riallera,

al meu voltant.

Els ocells es gronxen,

saltant i cantant

cançons d’alegria,

dins de l’arbre gran.

Aquest cel tan gran

que tant ens estima

ens porta un regal.

Vine tu amb mi,

petita flor blanca,

que la primavera

avui ja és aquí.

® Roser Segura i Riera | 1 d'abril de 2026

La meva ombra i jo.

Això que us explicaré va passar un dia que vaig decidir anar a passejar, però no volia anar-hi tota sola. I després de pensar molt i molt, li vaig preguntar a la meva ombra si volia acompanyar-me. Ella va fer una mica el ronso, però per fi es va decidir. Una mica de mala gana, però va accedir a fer-me companyia.

I així va ser! A poc a poc vàrem marxar carrer avall, tot prenent el sol que escalfava de valent.

La meva ombra anava al meu costat, molt seriosa, sense gairebé moure’s. Jo saludava la gent, i ella també perquè, tot sigui dit, és molt educada. Així vàrem caminar pel poble, fins que el carrer es va convertir en un camí que anava als horts i al bosc.

I va ser llavors quan la meva ombra es va esverar, no parava de pujar i baixar pels marges, saltant per les pedres i enfilant-se pels arbres, això sí, sempre al meu costat, perquè jo li tinc dit que no se separi de mi, perquè es podria perdre, però això no vol dir que no fes el pallasso tot el camí.

Jo ja no sabia per on passar, si pel camí pla o bé pel bosc. I ella, l'ombra, s'ho passava tan bé, que no parava de fer ximpleries.

La passejada va durar un parell d'hores, perquè al sol s’hi estava molt bé i el bosc feia una olor tan bona...

Però quan el Sol ja començava a marxar, jo decididament, vaig girar cua. I va ser llavors quan l'ombra es va allargar molt, de tal manera, que feia riure... O potser volia fer por, no sé... El cas és que no parava de jugar.

En un revolt del camí, es va amagar enrere. Feia veure que tenia por, amb molta comèdia, i es va encongir molt al meu darrere. Tant que la duia gairebé a sota els peus.

La comèdia va durar una bona estona, i jo m'ho passava molt bé, perquè era molt divertit anar a passejar amb ella. I així, distreta, pel camí de casa vaig arribar al poble. Va ser llavors que vaig adonar-me d'una cosa, l'ombra havia desaparegut! M'havia deixat sola.

Com podia ser això? Una mica trista vaig entrar a casa, i... quina sorpresa! Tan bon punt vaig encendre el llum, ella m'esperava a l'entrada, com si res no hagués passat. Arrambada a mi, decidida a fer-me companyia a casa. Com sempre!

Jo no sé si us passa a vosaltres, però... jo tinc una ombra molt original, oi que sí?

® Roser Segura i Riera | 18 de març de 2026

La fe arrelada

Parlem molt de les arrels. Les arrels familiars, les arrels patriòtiques, les arrels culturals...

Contemplava un dia, una petita herbeta arrapada a la paret d’un marge. Tant si plovia com si feia sol o també si feia molt de vent, ella aguantava, sense que ningú la protegís, un dia i un altre.

La seva resistència em feia pensar que, tot i ser tan dèbil, petita i del tot ignorada, continuava arrapada al marge, perquè estava segura d’ella i no volia, per res del món, deixar aquell lloc... perquè era on tenia les seves arrels.

Va passar el temps, i la planta es va assecar, més no les seves arrels, elles continuaven al mateix lloc, aquell lloc profund d’on difícilment les podrien treure. I si un dia passés això, la petita herbeta ja havia deixat prop seu, el seu fruit, també ben arrelat.

Molts de nosaltres no ens n’hem adonat, o no volem adonar-nos-en, però dins nostre ha arrelat la fe en Déu. I com la petita herbeta, hem deixat al nostre entorn, també, altres arrels.

Jo crec que cap persona no deixa de demanar o suplicar, en un moment de gran necessitat, ajuda a Déu i, fins i tot, alguns es recorden d’Ell per donar-li les gràcies.

És així com la fe en Déu ha arrelat en nosaltres.

® Roser Segura i Riera | 13 de març de 2026

La síndria

En un camp d’un poble de prop del mar, un home tenia un camp que cuidava molt i molt cada dia.

Ell s’estimava molt aquell camp, doncs. No perquè fos molt gran, no, però sí que era molt maco.

Estava enfilat en un turonet des d'on es podia veure el mar, i això li agradava molt a aquell home, doncs el mar li portava molta tranquil·litat i el record del seu avi, que va ser pescador, per cert, un pescador molt estimat per la gent del poble.

El seu avi era un entusiasta de les síndries, bé, de totes les fruites també, però sobretot de les síndries. Menjava sempre que n’hi havia. Per tant, ell, el seu net, es va dedicar a plantar, en el seu hort, síndries.

Les seves síndries eren conegudes per tothom, ja que ell les cuidava i les consentia com si fossin unes filles seves.

Aquelles síndries eren totes iguals, grans, verdes i rodones, menys una que va sortir quadrada.

Sí, sí, quadrada, i ningú sabia per què, i molt menys aquell home que les cuidava tant i tan bé.

La gent anava a veure aquella síndria tan estranya, i no deixaven de parlar-ne tot el dia i a cada moment.

Per tant, el pobre home, ja no sabia què fer per treure’s de sobre aquella gent tan pesada que no el deixava tranquil ni un moment i tampoc no entenia el perquè d'aquell estrany cas, de la síndria quadrada.

Més, un dia, que estava contemplant el mar, li va semblar que sentia la veu del seu avi que li deia:

– La raó del fet que la síndria sigui quadrada la té el teu gos!

Espantat es va girar i va veure que el gos estava assegut damunt de la síndria.

Doncs sí, de tant seure, un dia i un altre, la pobra síndria no podia fer-se rodona com les altres, i va ser així que va créixer quadrada i molt diferent de les altres. Per culpa del gos!

® Roser Segura i Riera | 4 de març de 2026

Les filles del mar

Agafades de les mans

corren rient per la platja,

i si el Sol les va empaitant

elles a recular s’afanyen,

i agafen, en passar,

petxines i fines algues.

Són les filles de la mar,

que rient i escabellades,

acaronen sense parar

la meva terra estimada,

dibuixant el seu perfil

una vegada i una altra.

® Roser Segura i Riera | 25 de febrer de 2026

Els ceramistes de Cromanyó

Heus aquí, una família, que després de caminar molt i molt, per turons, torrents, i valls... passar per rius i travessar deserts, van arribar a Cromanyó, un lloc molt acollidor, amb prats i coves grans, ben encarades al Sol. Amb un riu a la vora i una font que rajava tot el dia i feia bo de mirar.

Després de descansar, el pare va organitzar l'entrada. Amb uns troncs va fer una porta. Era així com podia evitar que els animals del bosc, que eren molt tafaners, entressin a dins de la cova.

La mare també va organitzar la cova, amb pells de xai i de vaca, per donar un xic de caliu a tot plegat. Aquella cova, cal dir-ho, era molt maca, molt gran i tenia petits racons per dormir o bé per jugar si feia malt temps a fora.

Un cop va ser tot organitzat, i a punt, li va tocar el torn al foc. El foc era molt important a la vida de la família, i del foc se'n cuidaven tots. Quan dic tots, dic tots. La mare, el pare, l'avi, l'àvia i els fills. Tots els fills, fins i tot el més petit, que era el que recollia troncs petits per encendre el foc.

Aquella era una gran família, una família nombrosa, ja que eren pare, mare, avi, àvia, i sis fills. Dues noies i quatre nois. Dos nois més grans, després les noies, i dos nois petits, petits i entremaliats, pel fet que no paraven mai quiets.

Un dia, la mare estava collint cols i pastanagues per dinar i el pare, acompanyat dels seus fills grans, van sortir a caçar algun conill. Els nens petits es van quedar jugant a fora la cova, amb pedres i bastons, per empaitar les formigues i les cuques que passaven per allà.

Tot d'una es van adonar, que en un bassal de la vora de la font, hi havia un fang fi i de color vermell. Era tan net que feia bo de veure, i de tocar... Tant!, que els dos nois no van poder resistir-se d'enfonsar-hi les mans. Allò era massa temptador!

Aquell fang era tan fi!... i es deixava tocar i prémer... I podien fer qualsevol cosa. Per tant, no van trigar gaire a fer una bola amb les dues mans. Rodooona... rodooona... Més i més rodona, però tot d'una, la bola va caure de la mà i... es va esclafar a terra. Va quedar com una coca. Els nois la van aixecar com van poder. A poc a poc van refer les parets per tornar-la rodona altra vegada. Li aixecaven les parets com podien, però ja no va ser possible refer aquella bola tan ben feta d'abans.

Desenganyats i avorrits, van agafar el fang. Més ben dit, la peça de fang. I van marxar a la cova per ensenyar a la mare, el que havien fet. La mare, en veure'ls, es va posar les mans al cap. Aquells nens anaven plens de fang... de cap a peus! Enfadada, la mare, els va prendre aquell tros de fang, i els va castigar a no sortir de la cova en tot el dia, no cal dir que aquell fang va anar a parar a fora, just a la vora del foc, i ningú li va fer cas.

L'endemà, la mare, en llevar-se la primera, va córrer a revifar el foc, cosa que feia cada matí, però... que era allò que hi havia a dins de les brases? Allò era un tros de fang, la mare ja no es recordava de la trapelleria dels nens del dia abans, per tant, sense pensar-s'ho gaire, el va llençar a fora, i va continuar fent la feina com si res.

Cap al tard es va posar a ploure, i la família es va aixoplugar a la cova tot esperant que parés, però, com que la cosa anava per llarg, van decidir no sortir fins a l'endemà.

De bon matí, la família, com cada dia, van començar a fer la feina de sempre, però l'àvia, que no tenia res a fer, va decidir passejar un xic pel voltant de la cova i va trobar aquell tros de fang. Això era molt estrany! Un tros de fang que s'havia quedat al ras, amb la pluja i no s'havia desfet?

Encara més, estava ple d'aigua i no vessava per enlloc... que era allò? Una mica espantada va tornar a deixar allò a la vora del foc i va continuar el seu passeig, collint farigola i poniol, per curar el mal d'estómac.

Heus ací que la mare, que no parava d'anar amunt i avall, es va fixar en una cosa molt estranya que treia fum i no era foc... era aigua... espantada s'hi va acostar i, oh! Allò era un misteri...

L'aigua de tan calenta bullia i saltava, fent uns esquitxos que cremaven... I tot a dins d'un tros de fang que no es desfeia... Tota la família es va reunir al voltant del foc per contemplar aquella meravella.

Els dos nens petits es van recordar, tot d'una, de la bola de fang que la mare havia llençat. Segur que era la mateixa, i així ho van fer saber a tota la família.

No sabeu que va passar després? Doncs que tota la família en pes, es va llençar al rierol fangós i, rient com bojos, tots treien fang i feien més i més boles que anaven llençant a terra sense parar. I després d'esclafar-les, fer una vegada i una altra les parets tal com els nens els hi deien.

No cal dir que el pare i la mare feien unes parets més grans que ningú. Que els avis les feien una mica més xiques, i que els nens les feien petites com plats, o gots, o bols... I així va ser, com van fer, sense saber-ho, olles, cassoles, gots, plats, bols... 

De tot!, no paraven de pastar i fer terrissa. Aquella família havien inventat la ceràmica. Ells, però no van saber mai que ells van ser els ceramistes de Cromanyó.

® Roser Segura i Riera | 19 de febrer de 2026

Jo

Jo tinc l’ànima de fang,

i el cor de terra fina.

Sóc feta a prova de foc,

d'un foc que em dona la vida.

Puc ser un tupí petit,

o una olla gran de terrissa,

un gerro per posar flors,

flors de colors molt boniques.

No faig nosa en un racó,

però, si tu em necessites,

estaré al teu costat,

més, si et plau, tracta'm bé,

perquè sóc molt trencadissa.

® Roser Segura i Riera | 29 de gener de 2026