Si les parets parlessin

Una pedra a la paret,

una altra i una altra...

aquesta és blanca,

l’altra és grisa,

aquesta molt xica,

aquella molt ampla.

Les pedres de la paret,

cap d’elles semblant a l’altra.

Silencioses, amagant

secrets d'històries llunyanes,

de victòries i cançons

i de guerres malaurades.

Pedres que saben el nom

dels homes bons de la pàtria

i de les dones que van lluitar

a casa seva amagades.

Les dones d’aquest país

són pedres de la muralla.

Les persones d’un país

totes són pedres de marges,

que assenyalen els camins,

ens guien i acompanyen.

Són les pedres dels palaus,

d’ermites i cases blanques...

són les que aguanten el temps,

d’històries malaguanyades.

® Roser Segura i Riera | 11 de novembre de 2024

Al meu pare

Ara que puc, tranquil·lament, parlar-te,

deixa'm que et digui

que mai he vist un prat tan verd,

com el que m'envolta,

que mai ha estat tan blanca

la roca que el vigila.

Deixa'm que et digui,

que mai he vist un cel tan blau,

amb tants d'ocells brodant-lo,

i el Sol no ha rigut mai tant,

tot contemplant-ho.

Deixa'm sentir

el so de la cançó

que tots junts canten,

cel, ocells, prats i flors,

sòl i roca blanca

i jo, al mig, sense respirar,

bevent l'oratge,

contemplant el verd del prat

vora la roca blanca.

Deixa'm dir-te tot això,

ara que puc,

tranquil·lament, parlar-te.

Deixa'm que et digui

que, a tu, et sento

al meu costat acompanyant-me.

Que el record no mor mai

és una llum que no s'apaga,

i en el pensament queda grabat,

el so de la teva veu,

serena i amable.

Deixa'm que et digui

ara que puc,

tranquil·lament, parlar-te,

que et vaig estimar molt,

i t'estimo molt encara.

® Roser Segura i Riera | 4 de novembre de 2024

https://somdepicnic.blogspot.com/

El dubte

Em dirigeixo a vosaltres, perquè tinc un dubte, i penso què, potser, no sóc l'única.

Seré més explícita. Em refereixo a una petita oració, que es resa durant la missa. És, en realitat, una acció de gràcies. Llegiu-la, si us plau, amb molta atenció, a veure si vosaltres sou capaços d'acceptar, sens dubte, tot el seu contingut, i posar-la en pràctica a ulls clucs, doncs a mi se'm fa molt difícil.

Aquesta és l'oració:

És realment just i necessari
és el nostre deure i la nostra salvació
que sempre i en tot lloc
us donem gràcies.

És francament molt senzilla, sembla poca cosa, però algú pot seguir al peu de la lletra el que està escrit? Si analitzem bé el seu contingut, trobarem que el que se'ns demana és d'una gran magnitud. I jo em pregunto. És realment just? És realment necessari? És el nostre deure i la nostra salvació? És necessari donar gràcies sempre i en tot lloc?

És realment just i necessari donar les gràcies per tot? Per tot? Per les misèries, les tragèdies, les malalties...? De les alegries no en parlem, això no costa gaire, però davant la pobresa, davant del mal, de la mort, de la solitud... També d'això hem de donar gràcies? És realment just i necessari? És realment el motiu de la nostra salvació?

Ja us dic jo que això és per a mi molt difícil. És, sens dubte, molt complicat d'entendre i de seguir. Per tant, necessito trobar una resposta als meus dubtes. Si algú té la resposta serà ben, realment, ben rebuda, i tindrà de tot cor el meu agraïment.

Moltes gràcies.

® Roser Segura i Riera | 25 d'octubre de 2024

El pensador. Auguste Rodin.

Montserrat

Montserrat,

has marxat.

més, no del tot,

tu sempre seràs

amb nosaltres.

Som molts els que t'estimem,

des del cel tu podràs estimar-nos.

Montserrat,

parlarem sempre de tu.

De la teva mirada,

del teu parlar.

De la teva estima.

De la teva bondat.

Montserrat,

estimada germana,

des del cel,

dona'm sempre la mà.

® Roser Segura i Riera | 12 d'octubre de 2024

Escoltant el mar

He sentit la remor

de l'aigua quieta,l

a remor del seu pas

damunt la sorra,

el seu lliscar damunt dels peixos.

He sentit el seu cantar

damunt les algues,

damunt els coralls i les petxines.

He sentit en l'escuma blanca,

cançons de Sol i de Lluna.

® Roser Segura i Riera | 11 d'octubre de 2024

Dia plujós

El dia va ser plujós

i els núvols es van afanyar

i van baixar, a poc a poc,

a menjar-se les muntanyes.

I el poble, petit i blanc,

callat i mig adormit,

contemplava embadalit

com desapareixien els arbres.

El sol d'estiu amagat,

contemplava encisat

els ocells i les abelles

i, a poc a poc, com les flors

en tancaven les parpelles.

® Roser Segura i Riera | 4 d'octubre de 2024

Adeu a les orenetes

Aquest matí m'han dit adeu

les últimes orenetes,

sota un cel ennuvolat

que amenaçava tempesta.

Volant en cercles i xisclant

semblen petites i alegres.

L'estiu ha arribat al seu fi

i elles es desapareixen.

Esperaré impacient

que arribi la primavera

per tornar a veure el seu vol,

per sentir el seu cant alegre.

I recordaré els ocells,

cantant, fent festa...

Cants d'eterna joventut

damunt la terra tan vella.

® Roser Segura i Riera | 30 de setembre de 2024