dimecres, 26 de novembre del 2025

Una pedra al camí

Us vull parlar d’una pedra, sí, sí, d’una pedra. Res més que d'una pedra. Era una pedra molt especial, no pas una pedra qualsevol. Era... podríem dir, sense equivocar-nos, “La Pedra”, ja que era molt important.

No era pas una pedra gaire bonica, era grisa i arrodonida, això sí! Era bastant gran i tal com estava, al mig del camí, era una nosa per molta gent. Sobretot per aquells que arribaven per primera vegada al poble. Però la pedra era allà, enganxada a terra i ningú sabia el temps que feia que era allà. El que sí que sabia tothom és que la pedra formava part del camí. Precisament del camí d’entrada al poble.

Aquell poble es va anar construint, de mica en mica. Ara una casa, ara una altra... més tard una església, una escola, i més cases, més cases, fins a formar un carrer. I després, un altre i un altre...

Tot al voltant d'una pedra, una pedra que donava la benvinguda als forasters que arribaven per primer cop i trepitjaven aquell camí, procurant de no ensopegar amb la pedra.

Ben segur que, per allà mateix, temps enrere, gent vinguda de molt lluny, van passar per allà per conquerir i transformar aquella terra.  

Potser va ser aquella pedra el punt de referència per començar a caminar i perdre la por de descobrir un nou país? Jo crec que aquella pedra els estava esperant. I encara hi és ara per assenyalar el punt d’entrada, d’aquells que començaven a escriure la història, tot esquivant, al seu pas, aquella pedra.

Així doncs, la pedra era sens dubte molt important, encara que els que arribaven per primera vegada al poble, criticaven i es preguntaven, per què no treuen aquesta pedra del mig?

Però la pedra era allà, els nens jugaven a saltar-la o bé s’enfilaven tot dient:

– Pedra!

Si anaven en grup, feien rotllo, rotllo, tot cantant. O bé seien al seu voltant per explicar-se històries, que només ells coneixien.

Un bon dia, però, un nou alcalde, va tenir la pensada de fer millores al poble. Enjardinar la placeta... netejar la llera del riu... pintar la façana de l’ajuntament, etc., etc. i arreglar, és clar, els carrers del poble. Començant per l’entrada principal, pel carrer de la Pedra.

Evidentment, no era pas aquest el nom que tenia aquell carrer, en realitat es deia carrer del Nord, però tothom en deia carrer de la Pedra, ja que era, sens dubte, i mai tan ben dit, la pedra principal.

Bé, doncs, quan l’ajuntament va decidir a fer les obres, no va deixar de banda el carrer del Nord. Era molt necessari eixamplar les voreres, així com les clavegueres i el ferm del carrer. A més a més, entrava la pedra, que allà al mig no hi feia res... O bé sí que hi feia. Feia nosa, segons el consistori, molta nosa, per arreglar decentment aquell carrer.

La notícia va córrer pel poble i no gaire bé, per cert, tant així, que la gent es va posar d’acord per impedir que allò que ells creien que era un símbol d’identitat, fos arrencat del camí i qui sap si fins i tot llençat.

Per tant, es van posar a fer guàrdia, a fi d’impedir de totes, totes, que això passes. Tots hi van prendre part, protegint la pedra nit i dia.

D’aquesta manera les obres del carrer n'avançaven i l’ajuntament estava molt preocupat de com havien anat les coses.

Al cap d’un temps, veient que la cosa durava massa, l’alcalde va reunir a la gent del poble al voltant de la pedra, per trobar una solució entre tots al problema.

Això va ser molt difícil, ja que les solucions que es presentaven no agradaven a tothom, i era impossible posar-se d’acord. Ningú sabia què fer amb la pedra.

Més heus aquí, quant tothom ho donava per perdut, va sortir de casa seva, una dona molt vella, la més vella del poble, i apropant-se a la reunió va dir.

– Heu fet el que havíeu de fer, us heu reunit per discutir un problema del poble al voltant de la pedra. Ella és el centre de la vostra solució, de la vostra entesa. Jo crec que aquesta pedra ha de servir, des d'ara, per decidir, al seu voltant, totes les coses importants del poble. Per tant, no la podeu treure d’aquí, ja que és aquí on comença el poble i la seva història.

Es va fer un silenci impressionant. Aquella gent que fins aquell moment parlava pels descosits, es van donar les mans, acomiadant-se els uns dels altres efusivament, perquè tots estaven d’acord que aquella solució era la més encertada. Després de tot, aquella pedra els va unir, i així va ser per sempre.


® Roser Segura i Riera | 26 de novembre de 2025



dimecres, 5 de novembre del 2025

Les fulles seques

Les tenim a la finestra,
al bosc, a la falda, al camí,
al camí que ens acompanya
a viure, a tu i a mi.

Amic meu, això em recorda,
que, les que vas trepitjant,
són aquelles que t’estimen.

I mentre vas passejant,
et baixen del cel, amb silenci,
aquells teus records tan grans,
perquè a tu, elles t’estimen,
i no t’obliden mai.


® Roser Segura i Riera | 5 de novembre de 2025

dimecres, 22 d’octubre del 2025

Insomni

Contemplava asseguda,
en el silenci de la nit,
com treia el cap un estel,
en mig d’uns núvols petits,
que es passejaven pel cel
en desordre i divertits.

La son havia marxat
i, sense saber per què,
la cercava dins la nit,
a la lluna, als estels,
en els núvols blancs i petits
i al cel fosc, quiet, adormit.

Quin aspecte té la son?
Té els ulls tancats i bonics?
Té un posat seriós,
o un somriure divertit?
Té unes mans fines com plomes
que t'ajuden a dormir?

No vaig trobar la resposta,
només un estel petit
que treia el cap d’entre els núvols,
i em mirava divertit.
I la lluna que, majestuosa,
es passejava dins la nit.

I després, un gran silenci.
La meva amiga, la son,
em va venir a veure.
I... no puc explicar com.
Com s’escapaven de puntetes,
la lluna, els estels i el món.


® Roser Segura i Riera | 22 d'octubre de 2025


diumenge, 12 d’octubre del 2025

Dins del meu silenci

Dins del meu silenci, Senyor,
hi ha un crit molt gran,
un crit dins del pensament,
que arrenca de dins del cor.

Un crit parlat amb veu baixa.
A poc a poc, el pensament,
es fa present a dins de l’ànima.

Un crit callat que fa basarda.
Paraules sortint del cor,
crits callats a la desesperada.

Paraules que ningú sent,
paraules que ningú capta.
Però tu, Senyor, tu sí.

Tu, sí que has d’escoltar-les.
És amb Tu, només amb Tu,
que he posat la meva esperança.

Només Tu, sabràs escoltar,
els crits callats de la meva ànima.

® Roser Segura i Riera | 15 d'octubre de 2025

dimecres, 8 d’octubre del 2025

La tardor

És ple de Sol
al mig del camp,
acaparant la llum.

Aquesta llum brillant
abans que l’hivern
se l’endugui
per sempre.

Radiant, majestuós,
acollint tots els ocells,
que, com ell,
acaparen el Sol.

Abans que l’hivern,
se l’endugui, per sempre.
S’endugui l’alegria,
d’aquest Sol brillant.

I, ajudat pel vent,
aquest hivern silenciós
escampi el seu fullam,
groc de Sol, camps enllà,
per sempre.


® Roser Segura i Riera | 8 d'octubre de 2025

dijous, 2 d’octubre del 2025

La petxina misteriosa

Heus aquí que, de vora de la mar, hi havia un poble petit. I, en un racó de la platja, hi havia la casa d’una família de pescadors.

Era una família que no tenia gaires diners. No es podien donar cap petit caprici, encara que els hi fes falta. Per tant, si una cosa faltava a la casa o bé a la família havien d’esperar que els pares pesquessin bon peix i així tenir dinerons.

En aquella casa hi vivia una nena. Era la més petita de tres germans i també la més despistada.

Un dia, encara no era de nit, la nena es passejava per la platja, quan es va adonar que duia posades les sabates. Eren les úniques que tenia i, si es mullaven, la renyarien molt. 

Per això, sense pensar-ho més, se les va treure i les va deixar a un racó, prop d’una roca i va continuar passejant, saltant les onades que arribaven a la platja.

D’onades n'hi havia de totes mides... ara petites, ara mitjanes, ara molt grans... sí, mai eren iguals.

I així va passar que una d’aquelles onades, es va engrescar i es va llençar damunt de les sabates i se’n va endur una.

Quan va tornar a casa, no va saber que dir i es va inventar una història. La d'un monstre... d'un peix molt gran... d'una estrella de mar gegant... Res!

Ningú no es va creure res del que deia i la van renyar. I li van dir que si no trobava la sabata no dinaria.

Així que va haver de marxar altre cop cap a la platja, aquest cop molt trista i plorosa.

Al cap d’una estona, es va adonar que, al seu costat hi havia un dofí, gran i molt bonic, que se la mirava encuriosit.

La nena li va explicar que el mar se li havia endut una sabata i que no sabia què fer per trobar-la.

Llavors el dofí, sense dir res, es va capbussar a l’aigua, i al cap d’una estona va sortir portant a la boca una petxina. La hi va donar a la nena i ella, com si res, la va obrir i... Oh! A dins, hi va trobar la seva sabata...!

Quan va voler donar les gràcies al dofí, va adonar-se que estava tota sola a la sorra, amb la sabata a la mà. I es va despertar. Havia estat un somni.

Què et sembla? Aquest conte és tot per a tu, si et sembla bé..., d’acord?


® Roser Segura i Riera | 2 d'octubre de 2025

dijous, 25 de setembre del 2025

Un nen ha de néixer

 L’estiu que ha marxat

ens duu, a poc a poc,

l’hivern que ens espera.


El sol lluminós

ja no té gens de pressa,

i la pluja somriu,

des de la finestra.


 Em diuen adéu,

volant dalt del cel,

cantant i rient,

  pardals i orenetes.


L’avet molt feliç

i el grèvol i l’heura,

esperen quiets,

una gran estrella.


La neu baixarà,

i pintarà de blanc

tota aquesta terra,

perquè per Nadal,

Jesús ha de néixer.



® Roser Segura i Riera | 25 de setembre de 2025