Molt lluny, al mig del mar, hi havia una illa molt maca, com si tota fos un jardí. Tota ella plena de flors i d'ocells de tota mena. En aquella illa hi vivia un rei molt poderós. Senyor de tots els vaixells que envoltaven l'illa i dels peixos que vivien a prop d'ella. Aquest rei tenia una filla, una noia molt bonica, de cabells negres i arrissats i uns ulls grans i foscos i molt riallers.
Aquell noi pescador, no coneixia aquella illa meravellosa, ja que la seva petita barca no podia arribar tan lluny.
Un dia d'hivern, va arribar una gran tempesta. De cop, el cel es va enfosquir, els núvols van fer fora el sol i la pluja va arribar desesperada, plorant sense parar. Estava tant i tan trist que encara que els núvols li van enviar una calamarsada per distreure'l, ell va continuar plorant, i el mar es va enfadar i protestar, saltant molt amunt per demostrar el seu enuig. I així va ser com la terra i el mar van ser dins d'una terrible tempesta, una tempesta mai vista.
El noi pescador i la seva mare, es van tancar a dins de casa i miraven per la finestra tot aquell desgavell que feia basarda.
Els llamps i els trons es van apuntar a la festa i tot plegat va ser un desori.
Però el pitjor de tot va arribar a l'illa. Tant el vent com la pluja van fer molt mal a l'illa per tots els costats. L'aigua anava pujant i apropiant-se dels jardins, els arbres, els camins, les fonts i el que era més trist de tot, del mateix castell.
El rei i la seva filla, es van tancar a la torre més alta i miraven esporuguits aquella tempesta, tan estranya, que glaçava la sang i encongia l'ànima. Va ser tanta l'aigua que hi va caure, que l'illa va desaparèixer i tan sols va quedar el castell. Allà, sol i trist, com un vaixell, ancorat al mig del mar.
El rei es va amoïnar molt, perquè no sabia què fer. No sabia com sortir d'allà, ja que cap vaixell es veia en cor d'acostar-se al castell. Només un valent els podria salvar.
Al matí va deixar de ploure. Tot es va calmar i va ser llavors, quan la princesa, aquella noia d'ulls grans i foscos, va demanar a les seves amigues, les sirenes, que els ajudessin a sortir d'allà.
Les sirenes li van prometre fer alguna cosa, però si no trobaven un valent, ho veien difícil.
Des de la finestra de casa seva, aquell pescador, mirava el mar i pensava de quina manera podia salvar la gent del castell. I per més que pensava, no se li acudia res de res.
Tot d'una va veure, a la sorra, unes sirenes que parlaven entre elles, molt preocupades. El noi s'hi va atansar un xic i els hi va preguntar si podia fer alguna cosa per elles. Tan bon punt el van veure, li van demanar, per favor, que fos ell qui salvés el rei i la princesa i elles es comprometien a ajudar-lo.
Aquell noi, que era molt valent i no tenia por de res, va dir que sí, que ell aniria a salvar el rei i la seva filla.
Llavors, les sirenes li van dir que estigués preparat per aquella mateixa nit, perquè la lluna li ensenyaria el camí. I que fos valent.
Aquella mateixa nit, el noi i sa mare, miraven el mar, com feien sempre. Tot d'una, va sortir la lluna. Una lluna gran, molt gran, com no l'havien vist mai. I, sense saber com, va marcar damunt del mar un camí ample blanc i brillat, que des de l'horitzó arribava just a la platja.
El noi va saber de seguida, que aquell camí era el que havia de seguir. I sense pensar-ho més, es va posar a caminar per damunt d'aquell camí d'aigua i de llum.
Amb un tres i no res, va ser a la porta del castell. A poc a poc, el rei i la princesa s'hi van acostar a ell i, agafats de la mà, van marxar sense por pel camí de la lluna, fins a la platja.
Llavors el rei va dir:
—Aquest és un noi valent. Mereix ser el rei de l'illa meravellosa.
I així va ser. Al cap del temps el pescador i la princesa es van casar i en van ser els reis. I van viure molt feliços a l'illa meravellosa per sempre.
® Roser Segura i Riera | 17 de desembre de 2025
%20(1).jpg)
