dimecres, 17 de desembre del 2025

Pel camí de lluna

Vet aquí que una vegada hi havia, en una casa damunt de les roques que voregen el mar, una dona amb el seu fill, que era pescador. Aquell noi tenia una petita barca que cada dia feia a la mar, per poder gaudir d'alguns diners i anar vivint la seva mare i ell.

Molt lluny, al mig del mar, hi havia una illa molt maca, com si tota fos un jardí. Tota ella plena de flors i d'ocells de tota mena. En aquella illa hi vivia un rei molt poderós. Senyor de tots els vaixells que envoltaven l'illa i dels peixos que vivien a prop d'ella. Aquest rei tenia una filla, una noia molt bonica, de cabells negres i arrissats i uns ulls grans i foscos i molt riallers.

Aquell noi pescador, no coneixia aquella illa meravellosa, ja que la seva petita barca no podia arribar tan lluny.

Un dia d'hivern, va arribar una gran tempesta. De cop, el cel es va enfosquir, els núvols van fer fora el sol i la pluja va arribar desesperada, plorant sense parar. Estava tant i tan trist que encara que els núvols li van enviar una calamarsada per distreure'l, ell va continuar plorant, i el mar es va enfadar i protestar, saltant molt amunt per demostrar el seu enuig. I així va ser com la terra i el mar van ser dins d'una terrible tempesta, una tempesta mai vista.

El noi pescador i la seva mare, es van tancar a dins de casa i miraven per la finestra tot aquell desgavell que feia basarda.

Els llamps i els trons es van apuntar a la festa i tot plegat va ser un desori.

Però el pitjor de tot va arribar a l'illa. Tant el vent com la pluja van fer molt mal a l'illa per tots els costats. L'aigua anava pujant i apropiant-se dels jardins, els arbres, els camins, les fonts i el que era més trist de tot, del mateix castell.

El rei i la seva filla, es van tancar a la torre més alta i miraven esporuguits aquella tempesta, tan estranya, que glaçava la sang i encongia l'ànima. Va ser tanta l'aigua que hi va caure, que l'illa va desaparèixer i tan sols va quedar el castell. Allà, sol i trist, com un vaixell, ancorat al mig del mar.

El rei es va amoïnar molt, perquè no sabia què fer. No sabia com sortir d'allà, ja que cap vaixell es veia en cor d'acostar-se al castell. Només un valent els podria salvar.

Al matí va deixar de ploure. Tot es va calmar i va ser llavors, quan la princesa, aquella noia d'ulls grans i foscos, va demanar a les seves amigues, les sirenes, que els ajudessin a sortir d'allà.

Les sirenes li van prometre fer alguna cosa, però si no trobaven un valent, ho veien difícil.

Des de la finestra de casa seva, aquell pescador, mirava el mar i pensava de quina manera podia salvar la gent del castell. I per més que pensava, no se li acudia res de res.

Tot d'una va veure, a la sorra, unes sirenes que parlaven entre elles, molt preocupades. El noi s'hi va atansar un xic i els hi va preguntar si podia fer alguna cosa per elles. Tan bon punt el van veure, li van demanar, per favor, que fos ell qui salvés el rei i la princesa i elles es comprometien a ajudar-lo.

Aquell noi, que era molt valent i no tenia por de res, va dir que sí, que ell aniria a salvar el rei i la seva filla.

Llavors, les sirenes li van dir que estigués preparat per aquella mateixa nit, perquè la lluna li ensenyaria el camí. I que fos valent.

Aquella mateixa nit, el noi i sa mare, miraven el mar, com feien sempre. Tot d'una, va sortir la lluna. Una lluna gran, molt gran, com no l'havien vist mai. I, sense saber com, va marcar damunt del mar un camí ample blanc i brillat, que des de l'horitzó arribava just a la platja.

El noi va saber de seguida, que aquell camí era el que havia de seguir. I sense pensar-ho més, es va posar a caminar per damunt d'aquell camí d'aigua i de llum.

Amb un tres i no res, va ser a la porta del castell. A poc a poc, el rei i la princesa s'hi van acostar a ell i, agafats de la mà, van marxar sense por pel camí de la lluna, fins a la platja.

Llavors el rei va dir:

—Aquest és un noi valent. Mereix ser el rei de l'illa meravellosa.

I així va ser. Al cap del temps el pescador i la princesa es van casar i en van ser els reis. I van viure molt feliços a l'illa meravellosa per sempre.


® Roser Segura i Riera | 17 de desembre de 2025


dimecres, 10 de desembre del 2025

El castell dels tres sols

Una vegada hi va haver en el cel, una cosa molt estranya. Van sortir a passejar, com aquell que res, tres sols petits i avergonyits, però ningú els hi va fer cas. Després de passejar una estona, tots tres es van arraconar a prop d'un núvol gran i mandrós, que es trobava parat damunt d'un petit poble del Berguedà.

Quan va ser fosc, els tres sols es van adormir al costat d'una estrella molt maca i brillant. Al matí, quan l'estrella se n'anava a dormir els tres petits sols van buscar-se un núvol gran i es van quedar amb ell per tenir companyia.

El gran sol, era molt antipàtic i no els deixava córrer pel cel. Creia ser el millor i l'únic i li feia nosa tothom al seu voltant. Per tot això els tres petits sols estaves molt tristos.

Un dia, o més ben dit, una nit, els solets es van quedar adormits al costat d'un estel molt amable i gran i van passar la nit tranquils a la seva vora. Fins que va ser de dia i l'estel va haver de marxar. Els va despertar, els hi va fer un petó a cadascun i se'n va anar cel enllà.

Quan els tres sols es van llevar i van començar a passejar agafats de les mans pel cel tan ample i llarg, es van posar a tremolar, allà passava alguna cosa.

Doncs sí, aquell dia va passar una cosa molt estranya; el sol gran no es va llevar, es va quedar adormit tot el dia, per tant, tot era molt fosc i la gent estava molt estranyada que no hi hagués claror.

Els petits sols es van atrevir molt i van començar a passejar i a fer llum a la Terra. La gent estava molt contenta i els saludaven molt somrients.

Va ser llavors quan els tres sols, molt agraïts, es van acostar a la terra, van baixar, a poc a poc, per jugar amb la gent del poble i il·luminar els seus carrers i places. I per anar a descansar després a un raconet del parc del castell, ja que la gent del poble els volia veure de prop.

Aquell era un castell molt estrany, molt fosc, gran i tancat de portes i finestres, i com que no tenia cap nom li deien sempre castell fosc.

En aquest castell hi vivia una noia molt maca, junt amb els seus pares i germans. Uns germans, per cert, que mai volien jugar amb ella i la pobra s'avorria molt, ja que no sabia a què jugar tota sola.

Aquell matí, la noia es va adonar que el sol no sortia com cada dia i va anar a veure què passava i... lentament va sortir del castell, per la porta del darrere, la que duia al parc. Encuriosida no parava de mirar el cel, per endevinar que li passava al sol, que no il·luminava com cada dia.  Tot d'una, en un petit racó, a terra, alguna cosa la va enlluernar. S'hi va acostar, molt tafanera, i va descobrir els tres sols arraconats i avergonyits.

La Sajolida, puix era així com es deia aquella noia, es va quedar molt parada quan els va veure i sense pensar-s'ho gaire, els va agafar molt delicadament i els va dur al castell. Al mateix temps, els va demanar que no marxessin per res del món, ja que el seu castell era molt fosc i avorrit.

Els sols es van quedar al castell, perquè la Sajolida era tan amable i bonica, que no li van saber dir que no.

La gent del poble, se'n van alegrar molt i van fer una gran festa, ballant i cantant pels carrers.

El més bo de tot va ser que, al castell fosc, la gent li va posar el nom de castell dels tres sols. I així es va dir per sempre.


® Roser Segura i Riera | 10 de desembre de 2025

dimecres, 3 de desembre del 2025

El rei granota

Una vegada hi havia un rei amb una cara i un vestit de rei de conte, que vivia en un país on els reis porten capa i corona.

Eren aquells uns temps on tothom era com sortit d'un conte... Tant el llenyataire, com els criats i el moliner i també els pastors. Els pobles eren com uns dibuixos, nets, polits i amb flors a la vora del camí.

Aquell rei, doncs, es passejava molt content un matí de sol i parlava amb la gent que anava trobant. Aquella pobra gent així que podien es queixaven al rei de totes les coses que els hi passaven i de moltes que els hi faltaven. El rei ho escoltava tot, fent cara de compassió, i res més, ja que el rei no feia res. Res de res! Per tant, la gent d'aquell poble, estava molt enfadada.

Aquell dia, doncs, passeja que passejaràs, va passar pel davant de la casa de la bruixa, i ella en comptes de queixar-se, el va deixar verd. Li va dir de tot. I el que és pitjor, li va dir que, encara que fos rei no servia de res i que el millor que podia fer era desaparèixer.

El rei no sabia què fer per esfumar-se, ja que no volia plegar i, fora d'això, no coneixia res més.

La bruixa, que tenia solucions per tot el va transformar amb una granota i li va dir:

- Més val una granota feinera que un rei inútil!

La gent de la pobla va estar molt contenta. Saltaven i ballaven sense parar, puix que s'havien tret de sobre un rei i havien guanyat una preciosa granota.

Però... vet aquí, que la gent del poble, veient el que havia fet la bruixa, es van posar d'acord i, molt decidits, es van encaminar tots junts a ca la bruixa, per demanar-li ajuda, perquè encara quedava al poble molta gent inútil.

La bruixa els va escoltar molt divertida i va prometre que faria els possibles per aquella gent.

I dit i fet. De cop i volta el riu es va omplir de granotes... L'alcalde, el president, el rector, el capità, etc.

Totes les granotes van anar a viure al riu, i aquí va començar el problema, ja que el croar de les granotes era tant i tan fort que la gent no podia dormir. Decididament, i tots junts, sempre tots junts, van anar a viure a dalt de la muntanya, on el silenci era constant, i el soroll de les granotes del riu no arribava a dalt.

Si mai aneu al riu de les granotes ja veureu que bé s'ho passen. Fins i tot us divertireu molt jugant amb elles. Ah!, i si us hi fixeu bé, segur que trobareu una granota que porta corona. No cal dir qui és, oi? El rei granota!


® Roser Segura i Riera | 3 de desembre de 2025



dimecres, 26 de novembre del 2025

Una pedra al camí

Us vull parlar d’una pedra, sí, sí, d’una pedra. Res més que d'una pedra. Era una pedra molt especial, no pas una pedra qualsevol. Era... podríem dir, sense equivocar-nos, “La Pedra”, ja que era molt important.

No era pas una pedra gaire bonica, era grisa i arrodonida, això sí! Era bastant gran i tal com estava, al mig del camí, era una nosa per molta gent. Sobretot per aquells que arribaven per primera vegada al poble. Però la pedra era allà, enganxada a terra i ningú sabia el temps que feia que era allà. El que sí que sabia tothom és que la pedra formava part del camí. Precisament del camí d’entrada al poble.

Aquell poble es va anar construint, de mica en mica. Ara una casa, ara una altra... més tard una església, una escola, i més cases, més cases, fins a formar un carrer. I després, un altre i un altre...

Tot al voltant d'una pedra, una pedra que donava la benvinguda als forasters que arribaven per primer cop i trepitjaven aquell camí, procurant de no ensopegar amb la pedra.

Ben segur que, per allà mateix, temps enrere, gent vinguda de molt lluny, van passar per allà per conquerir i transformar aquella terra.  

Potser va ser aquella pedra el punt de referència per començar a caminar i perdre la por de descobrir un nou país? Jo crec que aquella pedra els estava esperant. I encara hi és ara per assenyalar el punt d’entrada, d’aquells que començaven a escriure la història, tot esquivant, al seu pas, aquella pedra.

Així doncs, la pedra era sens dubte molt important, encara que els que arribaven per primera vegada al poble, criticaven i es preguntaven, per què no treuen aquesta pedra del mig?

Però la pedra era allà, els nens jugaven a saltar-la o bé s’enfilaven tot dient:

– Pedra!

Si anaven en grup, feien rotllo, rotllo, tot cantant. O bé seien al seu voltant per explicar-se històries, que només ells coneixien.

Un bon dia, però, un nou alcalde, va tenir la pensada de fer millores al poble. Enjardinar la placeta... netejar la llera del riu... pintar la façana de l’ajuntament, etc., etc. i arreglar, és clar, els carrers del poble. Començant per l’entrada principal, pel carrer de la Pedra.

Evidentment, no era pas aquest el nom que tenia aquell carrer, en realitat es deia carrer del Nord, però tothom en deia carrer de la Pedra, ja que era, sens dubte, i mai tan ben dit, la pedra principal.

Bé, doncs, quan l’ajuntament va decidir a fer les obres, no va deixar de banda el carrer del Nord. Era molt necessari eixamplar les voreres, així com les clavegueres i el ferm del carrer. A més a més, entrava la pedra, que allà al mig no hi feia res... O bé sí que hi feia. Feia nosa, segons el consistori, molta nosa, per arreglar decentment aquell carrer.

La notícia va córrer pel poble i no gaire bé, per cert, tant així, que la gent es va posar d’acord per impedir que allò que ells creien que era un símbol d’identitat, fos arrencat del camí i qui sap si fins i tot llençat.

Per tant, es van posar a fer guàrdia, a fi d’impedir de totes, totes, que això passes. Tots hi van prendre part, protegint la pedra nit i dia.

D’aquesta manera les obres del carrer n'avançaven i l’ajuntament estava molt preocupat de com havien anat les coses.

Al cap d’un temps, veient que la cosa durava massa, l’alcalde va reunir a la gent del poble al voltant de la pedra, per trobar una solució entre tots al problema.

Això va ser molt difícil, ja que les solucions que es presentaven no agradaven a tothom, i era impossible posar-se d’acord. Ningú sabia què fer amb la pedra.

Més heus aquí, quant tothom ho donava per perdut, va sortir de casa seva, una dona molt vella, la més vella del poble, i apropant-se a la reunió va dir.

– Heu fet el que havíeu de fer, us heu reunit per discutir un problema del poble al voltant de la pedra. Ella és el centre de la vostra solució, de la vostra entesa. Jo crec que aquesta pedra ha de servir, des d'ara, per decidir, al seu voltant, totes les coses importants del poble. Per tant, no la podeu treure d’aquí, ja que és aquí on comença el poble i la seva història.

Es va fer un silenci impressionant. Aquella gent que fins aquell moment parlava pels descosits, es van donar les mans, acomiadant-se els uns dels altres efusivament, perquè tots estaven d’acord que aquella solució era la més encertada. Després de tot, aquella pedra els va unir, i així va ser per sempre.


® Roser Segura i Riera | 26 de novembre de 2025



dimecres, 5 de novembre del 2025

Les fulles seques

Les tenim a la finestra,
al bosc, a la falda, al camí,
al camí que ens acompanya
a viure, a tu i a mi.

Amic meu, això em recorda,
que, les que vas trepitjant,
són aquelles que t’estimen.

I mentre vas passejant,
et baixen del cel, amb silenci,
aquells teus records tan grans,
perquè a tu, elles t’estimen,
i no t’obliden mai.


® Roser Segura i Riera | 5 de novembre de 2025

dimecres, 22 d’octubre del 2025

Insomni

Contemplava asseguda,
en el silenci de la nit,
com treia el cap un estel,
en mig d’uns núvols petits,
que es passejaven pel cel
en desordre i divertits.

La son havia marxat
i, sense saber per què,
la cercava dins la nit,
a la lluna, als estels,
en els núvols blancs i petits
i al cel fosc, quiet, adormit.

Quin aspecte té la son?
Té els ulls tancats i bonics?
Té un posat seriós,
o un somriure divertit?
Té unes mans fines com plomes
que t'ajuden a dormir?

No vaig trobar la resposta,
només un estel petit
que treia el cap d’entre els núvols,
i em mirava divertit.
I la lluna que, majestuosa,
es passejava dins la nit.

I després, un gran silenci.
La meva amiga, la son,
em va venir a veure.
I... no puc explicar com.
Com s’escapaven de puntetes,
la lluna, els estels i el món.


® Roser Segura i Riera | 22 d'octubre de 2025


diumenge, 12 d’octubre del 2025

Dins del meu silenci

Dins del meu silenci, Senyor,
hi ha un crit molt gran,
un crit dins del pensament,
que arrenca de dins del cor.

Un crit parlat amb veu baixa.
A poc a poc, el pensament,
es fa present a dins de l’ànima.

Un crit callat que fa basarda.
Paraules sortint del cor,
crits callats a la desesperada.

Paraules que ningú sent,
paraules que ningú capta.
Però tu, Senyor, tu sí.

Tu, sí que has d’escoltar-les.
És amb Tu, només amb Tu,
que he posat la meva esperança.

Només Tu, sabràs escoltar,
els crits callats de la meva ànima.

® Roser Segura i Riera | 15 d'octubre de 2025

dimecres, 8 d’octubre del 2025

La tardor

És ple de Sol
al mig del camp,
acaparant la llum.

Aquesta llum brillant
abans que l’hivern
se l’endugui
per sempre.

Radiant, majestuós,
acollint tots els ocells,
que, com ell,
acaparen el Sol.

Abans que l’hivern,
se l’endugui, per sempre.
S’endugui l’alegria,
d’aquest Sol brillant.

I, ajudat pel vent,
aquest hivern silenciós
escampi el seu fullam,
groc de Sol, camps enllà,
per sempre.


® Roser Segura i Riera | 8 d'octubre de 2025

dijous, 2 d’octubre del 2025

La petxina misteriosa

Heus aquí que, de vora de la mar, hi havia un poble petit. I, en un racó de la platja, hi havia la casa d’una família de pescadors.

Era una família que no tenia gaires diners. No es podien donar cap petit caprici, encara que els hi fes falta. Per tant, si una cosa faltava a la casa o bé a la família havien d’esperar que els pares pesquessin bon peix i així tenir dinerons.

En aquella casa hi vivia una nena. Era la més petita de tres germans i també la més despistada.

Un dia, encara no era de nit, la nena es passejava per la platja, quan es va adonar que duia posades les sabates. Eren les úniques que tenia i, si es mullaven, la renyarien molt. 

Per això, sense pensar-ho més, se les va treure i les va deixar a un racó, prop d’una roca i va continuar passejant, saltant les onades que arribaven a la platja.

D’onades n'hi havia de totes mides... ara petites, ara mitjanes, ara molt grans... sí, mai eren iguals.

I així va passar que una d’aquelles onades, es va engrescar i es va llençar damunt de les sabates i se’n va endur una.

Quan va tornar a casa, no va saber que dir i es va inventar una història. La d'un monstre... d'un peix molt gran... d'una estrella de mar gegant... Res!

Ningú no es va creure res del que deia i la van renyar. I li van dir que si no trobava la sabata no dinaria.

Així que va haver de marxar altre cop cap a la platja, aquest cop molt trista i plorosa.

Al cap d’una estona, es va adonar que, al seu costat hi havia un dofí, gran i molt bonic, que se la mirava encuriosit.

La nena li va explicar que el mar se li havia endut una sabata i que no sabia què fer per trobar-la.

Llavors el dofí, sense dir res, es va capbussar a l’aigua, i al cap d’una estona va sortir portant a la boca una petxina. La hi va donar a la nena i ella, com si res, la va obrir i... Oh! A dins, hi va trobar la seva sabata...!

Quan va voler donar les gràcies al dofí, va adonar-se que estava tota sola a la sorra, amb la sabata a la mà. I es va despertar. Havia estat un somni.

Què et sembla? Aquest conte és tot per a tu, si et sembla bé..., d’acord?


® Roser Segura i Riera | 2 d'octubre de 2025

dijous, 25 de setembre del 2025

Un nen ha de néixer

 L’estiu que ha marxat

ens duu, a poc a poc,

l’hivern que ens espera.


El sol lluminós

ja no té gens de pressa,

i la pluja somriu,

des de la finestra.


 Em diuen adéu,

volant dalt del cel,

cantant i rient,

  pardals i orenetes.


L’avet molt feliç

i el grèvol i l’heura,

esperen quiets,

una gran estrella.


La neu baixarà,

i pintarà de blanc

tota aquesta terra,

perquè per Nadal,

Jesús ha de néixer.



® Roser Segura i Riera | 25 de setembre de 2025


dimecres, 10 de setembre del 2025

Ara és hora catalans

Asseguda vora el mar,
enmig de roses vermelles,
et pentina el vent d’abril
que fa olor de ginesteres.

Tu no tinguis por de res
que si el drac et volgués prendre,
serem tots al teu costat,
no tinguis por, pàtria meva.

Que de la muntanya al mar,
enlairant la nostre ensenya
des de dalt de Montserrat
i amb l’espasa de les lletres,
farem fora tots els dracs
que envolten aquesta terra.

Ningú entrarà al teu jardí,
no pateixis pàtria meva,
que nosaltres som aquí
protegint camps de roselles.

Catalunya, t’estimem
tu ets la nostre donzella,
i no deixarem, no,
que mai ningú et vulgui prendre..

I et defensarem de cor,
de tants dracs i tantes feres,
i serem valents per tu,
Catalunya, dolça terra.



® Roser Segura i Riera | 11 de setembre de 2025



divendres, 5 de setembre del 2025

Dins del cor

Aquesta música
em diu,
que m’estimes
i acompanyes.

Els músics,
tots alhora van tocant
i l’amor, tot sol, canta
el seu crit valent.

És el pensament
de l’ànima.
Entra a poc a poc,
a dins del cor.

Allà on tu hi ets.
Amagat,
estimant-me.
No puc deixar de plorar.

Aquesta música tan fina
m’entra a dins
i em recorda
que molt m’estimes.

Els ocells m’han vist plorar
i han marxat de seguida.
Per a ells volar cap al cel,
és vida, és alegria.


® Roser Segura i Riera | 5 de setembre de 2025



dimarts, 26 d’agost del 2025

La música em diu

La música em diu,
a poc a poc,
que no parli.

A poc a poc,
em diu,
amb veu baixa,
que el cel és blau,
que el vent ens parla
i que el Sol somriu
al món que el guaita.

El silenci és aquí,
i no deixa d’ajudar-me.

Asseguda, estic mirant
els ocells d’aquella branca.

Miro els núvols dalt del cel
que al Sol tapen, silenciosos i,
a poc a poc, marxen.

La soledat és molt gran
és un regal per l'ànima.

® Roser Segura i Riera | 26 d'agost de 2025




dissabte, 9 d’agost del 2025

Dir adéu

Si dic adéu
a la petita casa,
dic adéu al cel,
als ocells,
a les campanes.

A la majestat
de les muntanyes,
a totes les teules vermelles
que, amb gran amor,
protegeixen les cases.

Dic adéu al Sol
que, poruc, s’amaga
quan un llamp l’atrapa.
I al campanar del monestir,
que és la joia de la pàtria.

Allà, on algú va pintar,
amb mans de sang,
les quatre barres.

A tu, no et dic adéu,
et veuré moltes vegades.
El teu somriure,
el teu parlar,
no deixaré mai d’estimar.

Tu ets un gran tresor,
amagat, això sí,
a dins del cor de la mare.

® Roser Segura i Riera | 9 d'agost de 2025




dilluns, 4 d’agost del 2025

Tarda d'estiu

 Miro l’arbre,

miro com juga el vent,

amb les seves fulles.

Miro com les flors

ballen i riuen,

s’obren i es tanquen,

el sol les mira

i elles, de ballar, no paren.

 

Els ocells amagats,

silenciosos, quiets

i callats s’ho miren.

Una papallona ha passat,

tan blanca... tan bonica,

i darrere les branques

s’ha amagat,

ella sola, tan petita.

 

Un ocell li diu adeu,

amb les ales tan boniques.

I ella marxa cap al cel,

 calladeta, amb un somriure.


® Roser Segura i Riera | 4 d'agost de 2025



dijous, 24 de juliol del 2025

Salvem la lluna!

Doncs sí, aquesta va ser la preocupació d’aquell poble. Durant molt de temps la lluna era el motiu de totes les converses, potser era la primera vegada que passava, o no, però ningú no es recordava haver viscut una cosa semblant.


Va passar que un dia, o millor dit una nit, al cel hi havia una lluna preciosa, rodona, brillant i somrient com mai. La gent del poble, la contemplava embadalits. No paraven de mirar-la. Tots deien que era la lluna més maca del món i que era única. I que era d’ells, no més d’ells!


Al cap d’uns dies, la gent va començar a trobar una cosa estranya a la rodona de la lluna. No sé... com si algú li hagués pres un bocí. No, això no podia ser, allà dalt no hi podia arribar ningú... Per tant, aquella sensació era, potser, la boira o bé que tots ja començaven a perdre la vista.


Allò va quedar com una anècdota i res més. I així un dia i un altre, la gent es va oblidar d’ella. Van passar uns dies que la gent d’aquell poble, no podien veure el cel, ja que uns núvols molt grans i grisos es van passejar pel cel, sense que ningú els hi donés permís. Nit i dia. Fins que, cansats que ningú els hi fes cas, van marxar deixant el cel net i polit, que era el que tocava.


La primera nit que els núvols havien marxat, la gent es va adonar que la lluna havia canviat molt, estava desmillorada, sense brillantor i visiblement més prima. Com podia ser això? Què passava al cel perquè la lluna estigués tan estranya? Ningú tenia cap resposta i això preocupava tothom.


La lluna cada dia perdia volum, ja no brillava i tenia la cara molt trista. Es passejava sempre de perfil, com si li fes vergonya que li veiessin la cara. Va ser llavors quan van decidir posar remei a la situació.


Es van reunir tots els del poble i després de donar tota classe de solucions, van decidir demanar als estels que es cuidessin d’ella, que li fessin menjar núvols petits, blancs o roses. Fins i tot, que li portessin volves de neu ben blanques.


Tot i això, la lluna no millorava. Cada nit estava més prima, fins que un dia era tant i tan fina, que fins i tot es feia difícil veure-la.


Aquella va ser una nit molt trista, la gent no volia anar a dormir, tots miraven el cel esperant que la lluna no marxés del tot. Més, el pitjor va passar, l’endemà la lluna ja no hi era.


Aleshores aquella gent, tots junts, es van posar en camí cap a la muntanya, on deien que un home molt savi els podria ajudar a trobar el remei per recuperar la lluna.


Després de caminar tot el dia, es van trobar la casa d’aquell home, que era l’únic que els podia ajudar. Un cop dins, li van explicar el perquè de la visita i ell els va escoltar molt atentament, fent-se el càrrec del problema que els preocupava. Un cop van acabar, ell els va mirar molt atentament i amb molta amabilitat els va dir el que pensava.


Els hi va dir, que la lluna, de tant en tant, s’amagava, perquè ella necessitava descansar uns quants dies. A on anava? Això ell no ho sabia, però que marxava... això sí que era segur. I que tornava, també. No s’havien de preocupar, perquè ella tornaria. Això sí, de mica en mica, ella feia això perquè li agradava que la trobessin a faltar i, també per jugar amb la gent, la bona gent d’aquell poble, que patien per ella i la contemplaven cada nit, dient-li coses boniques, poesies, cançons, històries i més coses. Era així, molt juganera. Però que no patissin, que per molt mal temps que fes, ella, que era molt valenta, tornava, segur.


Van marxar convençuts que aquell home tenia raó i contents que la tornarien a veure. Es van posar a cantar, tot caminant, una cançó. A qui? A la lluna, és clar, a qui si no?


Van passar els dies i una nit la gent del poble es va quedar parada veient com al cel apareixia la lluna.


Molt fina, molt fina, que gairebé no es veia de tan prima, però això sí, brillant com mai. Tota la gent la va sortir a rebre, molt contents de tornar-la a tenir amb ells i ella es va deixar consentir... Aquella gent s’ho mereixia i en aquell poble, la veritat és que s’hi estava molt bé! I tant que sí!


® Roser Segura i Riera | 24 de juliol de 2025


dimecres, 9 de juliol del 2025

Per al meu amic Jordi

Només ho sap el cel,
que l’amistat,
no es fa mai vella,
l’amistat és un gran camí.


El camí dels records,
de l’amor als companys,
el camí d’ajudar a tothom.


Tu, Jordi, ets així,
ets l’amic de tots.
L’amic de tota la vida.


La teva vida és una cançó
és un gran somni,
és un núvol blanc.


La teva amistat, Jordi,
la guardarem al nostre cor.
La tindrem sempre.

® Roser Segura i Riera | 9 de juliol de 2025



dimecres, 2 de juliol del 2025

Una visita inesperada

Va entrar de cop i volta. Jo m'havia disposat per a escriure ja que, en aquell moment, m’arribava la inspiració... Com que això no passa gaire sovint, s’ha d’aprofitar, i és el que intentava fer quan ella va arribar. La seva visita va resultar francament molesta, al mateix temps que inesperada.

No la vaig rebre gaire bé, la veritat sigui dita, però ella no es va donar per assabentada... i, com si res, es va acostar molt a mi i va començar a explicar-me unes històries, que ni m’anaven ni en venien. Per res!

Però, ella, no parava d’anar amunt i avall, tota l’estona i murmurant sense parar, paraules i més paraules, tan ràpidament que no s’entenia res del que deia. És clar que jo tampoc feia res per comprendre-la, perquè no m'interessava, prou feina tenia de no deixar escapar la mussa, que per culpa d’aquella visita tan pesada, passava d’ella i de tot el que em deia... fos el que fos.

Una mica mosca, li vaig dir que no m'interessava res del que deia, i que per favor em deixés continuar la meva feina. Però ella, com si res, tenia tantes coses a dir, que no parava atenció a res. Es veu que no volia marxar sense acabar d’explicar-ho tot. I tot, ho volia dir tot.

La vaig deixar sola un moment amb una excusa, per veure si es donava per entesa, però en tornar la vaig veure que m’esperava, allà, arrepenjada a la taula, pacientment, sense cap intenció d’anar-se'n.

Jo em vaig veure obligada a ser maleducada i li vaig dir que marxés. Sí, sí, tal com raja. Que tenia molta feina i amb ella allà no podia concentrar-me. Doncs ni així, ella feia com si no ho sentís i continuava com si res d’un costat a l’altre murmurant històries i més històries sense solta ni volta.

La paciència té un límit, d’una revolada, em vaig aixecar i amb la mà li vaig indicar el camí de sortida, així com “apa, bones!”, fent servir, fins i tot, una pala que corria per allà.

Això la va molestar molt i es va sentir molt, però que molt ofesa, i deixant de xerrar va marxar volant.

La veritat és que no podia marxar de cap altra manera, ja que era una mosca.

Per fi podria continuar el que havia començat. Ara ja estava sola. I tan sola com estava, la meva mussa, cansada que no li feia cas també havia marxat. No sé si abans o bé després de la mosca.

® Roser Segura i Riera | 2 de juliol de 2025



dimecres, 21 de maig del 2025

Passeig silenciós

Passejàvem silenciosos
en aquell jardí de flors,
tu somreies a les plantes,
i elles, plenes d’amor,
et tornaven el somriure,
perfumant-nos. A tots dos.

Un núvol blanc ens mirava,
ell, tot sol, damunt del cel
I nosaltres passejàvem
tot recordant nits d’estels,
i, a poc a poc i en silenci,
el núvol blanc deia adeu.

Ja fa temps d’aquella tarda,
d’aquell passeig silenciós...
Els petons i abraçades,
els somriures i les flors,
ben amagats es quedaven,
dins d’aquell jardí ufanós.

Aquell núvol que ens mirava,
ha marxat, com tu i com jo,
però tornarà altra vegada
en aquest jardí de flors;
i el dia que obrin la casa
hi passejarem tots dos.


® Roser Segura i Riera | 21 de maig de 2025