Doncs sí, aquesta va ser la preocupació d’aquell poble. Durant molt de temps la lluna era el motiu de totes les converses, potser era la primera vegada que passava, o no, però ningú no es recordava haver viscut una cosa semblant.
Va passar que un dia, o millor dit una nit, al cel hi havia una lluna preciosa, rodona, brillant i somrient com mai. La gent del poble, la contemplava embadalits. No paraven de mirar-la. Tots deien que era la lluna més maca del món i que era única. I que era d’ells, no més d’ells!
Al cap d’uns dies, la gent va començar a trobar una cosa estranya a la rodona de la lluna. No sé... com si algú li hagués pres un bocí. No, això no podia ser, allà dalt no hi podia arribar ningú... Per tant, aquella sensació era, potser, la boira o bé que tots ja començaven a perdre la vista.
Allò va quedar com una anècdota i res més. I així un dia i un altre, la gent es va oblidar d’ella. Van passar uns dies que la gent d’aquell poble, no podien veure el cel, ja que uns núvols molt grans i grisos es van passejar pel cel, sense que ningú els hi donés permís. Nit i dia. Fins que, cansats que ningú els hi fes cas, van marxar deixant el cel net i polit, que era el que tocava.
La primera nit que els núvols havien marxat, la gent es va adonar que la lluna havia canviat molt, estava desmillorada, sense brillantor i visiblement més prima. Com podia ser això? Què passava al cel perquè la lluna estigués tan estranya? Ningú tenia cap resposta i això preocupava tothom.
La lluna cada dia perdia volum, ja no brillava i tenia la cara molt trista. Es passejava sempre de perfil, com si li fes vergonya que li veiessin la cara. Va ser llavors quan van decidir posar remei a la situació.
Es van reunir tots els del poble i després de donar tota classe de solucions, van decidir demanar als estels que es cuidessin d’ella, que li fessin menjar núvols petits, blancs o roses. Fins i tot, que li portessin volves de neu ben blanques.
Tot i això, la lluna no millorava. Cada nit estava més prima, fins que un dia era tant i tan fina, que fins i tot es feia difícil veure-la.
Aquella va ser una nit molt trista, la gent no volia anar a dormir, tots miraven el cel esperant que la lluna no marxés del tot. Més, el pitjor va passar, l’endemà la lluna ja no hi era.
Aleshores aquella gent, tots junts, es van posar en camí cap a la muntanya, on deien que un home molt savi els podria ajudar a trobar el remei per recuperar la lluna.
Després de caminar tot el dia, es van trobar la casa d’aquell home, que era l’únic que els podia ajudar. Un cop dins, li van explicar el perquè de la visita i ell els va escoltar molt atentament, fent-se el càrrec del problema que els preocupava. Un cop van acabar, ell els va mirar molt atentament i amb molta amabilitat els va dir el que pensava.
Els hi va dir, que la lluna, de tant en tant, s’amagava, perquè ella necessitava descansar uns quants dies. A on anava? Això ell no ho sabia, però que marxava... això sí que era segur. I que tornava, també. No s’havien de preocupar, perquè ella tornaria. Això sí, de mica en mica, ella feia això perquè li agradava que la trobessin a faltar i, també per jugar amb la gent, la bona gent d’aquell poble, que patien per ella i la contemplaven cada nit, dient-li coses boniques, poesies, cançons, històries i més coses. Era així, molt juganera. Però que no patissin, que per molt mal temps que fes, ella, que era molt valenta, tornava, segur.
Van marxar convençuts que aquell home tenia raó i contents que la tornarien a veure. Es van posar a cantar, tot caminant, una cançó. A qui? A la lluna, és clar, a qui si no?
Van passar els dies i una nit la gent del poble es va quedar parada veient com al cel apareixia la lluna.
Molt fina, molt fina, que gairebé no es veia de tan prima, però això sí, brillant com mai. Tota la gent la va sortir a rebre, molt contents de tornar-la a tenir amb ells i ella es va deixar consentir... Aquella gent s’ho mereixia i en aquell poble, la veritat és que s’hi estava molt bé! I tant que sí!
® Roser Segura i Riera | 24 de juliol de 2025
