Impressions d'un viatge pel Berguedà. 2.

La carretera

Sota els meus peus
la carretera grisa,
freda de cor,
per res no frisa.

Freda és aquí,
sense gràcia als ulls,
sense vida,
del Sol i del vent desconeguda.

No, no vull ser mai carretera grisa,
jo vull estimar i plorar i riure,
jo vull patir i viure.

Saps? Vull ser com aquells camins
que a tot arreu menen.
Que es fiquen bosc endins,
jugant amb les abelles.

Vull ser camí suau
que davalla del cim,
i a la mar verda,
d'olor de sal i d'alga tendra,
dur-li el record del remat
i la neu fresca.

Vull ser el camí planer
que els amics cerquen,
quan amb la pena als ulls
miren la vida.

Quan callats i moixos
sense dir mot fan via.
Perquè trobin la pau,
perquè l'herba suau
els porti un xic d'alegria.

Vull ser així, camí oblidat,
camí petit, de pedres fines,
que va i ve i confós camina
pels grans camins de la vida.

^© Roser Segura