Segur que encara la podré lluir molt de temps, potser massa temps. La cosa va per llarg i, a més a més, cada dia són més els que tanquen. La set de venjança no té límit i no en tenen mai prou. No pararan fins que no quedi ningú a casa seva, no paren d'engarjolar a més i més gent... Tot per la satisfacció rancorosa i malaltissa, fruit de la seva covardia.
La Lluna es passeja com si res per aquest cel de primavera, satisfeta. Té tot el cel per ella sola.
La bufanda va creixent de mica en mica. És la feina d'una setmana anomenada 'Santa'. Mentre espero l'arribada de les orenetes, no faig més que pensar en aquesta nostra història, tan absurda, que no té ni cap ni peus. Penso en tota aquesta gent, fora de casa; dels que ho aplaudeixen i dels que ploren; dels que estan presos i dels que treballen per la seva llibertat... Per tots els que volen que tot torni al seu lloc i que aquest país sigui per fi un país lliure de veritat.
Acaben d'arribar les orenetes... Elles encara no saben el que passa aquí.
La bufanda, com el procés, creix a poc a poc, potser acabaré abans la llana que la paciència d'aguantar tanta ignomínia.
La bufanda no té res de l'altre mon. És bufona. El més important és que és de color groc. És clar, de quin color si no?
® Roser SEGURA. 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada