HAS CAIGUT EN LLUNA PLENA.
No pot ser això que m'han dit!
No crec pas que siguis tu
la que m'ha llençat a terra.
Perquè tu ets amiga meva,
i jo et miro cada nit,
per tu, m'he fet poeta.
Ara potser et sap greu
veure'm coixa i molt lletja.
Més, jo no crec que siguis tu,
estimada lluna meva.
Jo sé que m'estimes molt,
lluna blanca i riallera.
Si jo hagués mirat al cel,
potser, no hauria caigut.
No pas així! Mare meva!
® Roser Segura i Riera | abril 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada