El mitjó

Una vegada, un mitjó que dormia en un calaix, junt amb altres mitjons, estava molt trist. Era estrany que estigués trist, ja que aquell calaix era pler a vessar de mitjons, de mitjons de tota mena, grans, petits, llargs, curts, de colors, blancs, negres i fins i tot de ratlles de mil colors. No era pas això que el posava trist, el que passava era que cada mitjó tenia un germà bessó i ell no. Ell no tenia cap germà. Per tant, com que estava sol, no sortia mai a passejar, ni a jugar, ni a ballar, ni res de res, ell sempre estava sol tancat al calaix mirant com els seus companys entraven i sortien sense parar.

Un dia, la mare de la família, que era molt endreçada, es va decidir a posar ordre al calaix dels mitjons i, és clar, quan va veure aquell mitjó sense parella, va decidir que el llenceria, però que ho feria l’endemà, ja que en aquell moment no es podia entretenir.

El pobre mitjó es va amagar tant com va poder, perquè no volia que el llencessin i així es va camuflar, dissimulant, entremig dels altres mitjons del calaix.

Heus aquí, que la nena de la casa, remenant molt tafanera, se’l va trobar, allà caragolat i mig arrugat i mort de vergonya, i se li va acudir que, si el portava a l’escola, segurament en trauríem alguna cosa divertida. I dit i fet, l’endemà, com si res, va arribar a l’escola amb aquell mitjó.

A la mestra, li va fer molta gràcia aquell mitjó i van decidir que en ferien un titella, per representar una obra de teatre, d’aquelles que fan riure a tothom.

La nena va tornar a casa molt contenta i li va explicar a la seva mare la gran idea que havia tingut la mestra. Ella, la mare va pensar que era millor allò que no llençar aquell pobre mitjó.

Però van arribar les festes de Pasqua i el mitjó, encara voltava per l’escola, sense que ningú es recordés d’ell. A l’escola, tots es preparaven per a aquesta diada tan important, fent felicitacions, recitar poemes, aprendre cançons i preparar regals per fer a les persones estimades.

Una de les coses que van tenir la idea de fer aquell any, va ser estudiar a cor una cançó i cantar-la, la mateixa nit de Pasqua, passejant pels carrers del poble i, de casa en casa, desitjar a tota la gent del poble unes bones festes.

I així ho van fer. Aquella nit, molt abrigats, es van trobar tots a la porta de l’escola decidits a cantar de bo i millor la cançoneta que ja tenien ben apresa. Més, tot d’una algú va dir:

–I si ens donen diners per regraciar-nos la cantada, on els posarem?

Les butxaques eren petites i a dins de la mà no quedava gaire bé. Què podien fer?

Va ser llavors quan aquella nena, que havia salvat el mitjó de ser llençat, va dir que dins del mitjó hi cabien ben segur moltes monedes, i sense pensar-ho més, van marxar pels carrers i les cases cantant aquelles cançons tan maques.

La Pasqua Florida va passar i els dies avorrits no es van fer esperar. Un dia i un altre, sense solta ni volta, la cosa començava a fer-se pesada i els nens perdien les ganes d’estudiar.

La mestra va pensar que era necessari un remei urgent i després de consultar-ho amb la gent de l’escola i amb els nens de la classe, en van trobar la solució.

Farien un concurs de teatre de titelles. Cada nen s’havia d’inventar una història i representar-la amb un titella. Un titella que cada nen havia de confeccionar ell mateix. Tots s’hi van afanyar. Les històries eren inspirades amb els temes estudiats a la classe, com mates, història, socials, llengua, etc., etc.

No cal dir que el millor titella va ser el mitjó, amb uns botons per ulls i nas, una cinteta per boca, i un manyoc de llana de color vermell per cabells, va quedar preciós. Tothom el va aplaudir, i a la nena també i també a la mare de la nena, puix que va ser ella qui va perdonar la vida al mitjó. Aquell mitjó que va esdevenir important d’ençà d’aquell dia.

FI

® Roser Segura i Riera | 26 de març de 2025