Al meu pare

Ara que puc, tranquil·lament, parlar-te,

deixa'm que et digui

que mai he vist un prat tan verd,

com el que m'envolta,

que mai ha estat tan blanca

la roca que el vigila.

Deixa'm que et digui,

que mai he vist un cel tan blau,

amb tants d'ocells brodant-lo,

i el Sol no ha rigut mai tant,

tot contemplant-ho.

Deixa'm sentir

el so de la cançó

que tots junts canten,

cel, ocells, prats i flors,

sòl i roca blanca

i jo, al mig, sense respirar,

bevent l'oratge,

contemplant el verd del prat

vora la roca blanca.

Deixa'm dir-te tot això,

ara que puc,

tranquil·lament, parlar-te.

Deixa'm que et digui

que, a tu, et sento

al meu costat acompanyant-me.

Que el record no mor mai

és una llum que no s'apaga,

i en el pensament queda grabat,

el so de la teva veu,

serena i amable.

Deixa'm que et digui

ara que puc,

tranquil·lament, parlar-te,

que et vaig estimar molt,

i t'estimo molt encara.

® Roser Segura i Riera | 4 de novembre de 2024

https://somdepicnic.blogspot.com/