El dubte

Em dirigeixo a vosaltres, perquè tinc un dubte, i penso què, potser, no sóc l'única.

Seré més explícita. Em refereixo a una petita oració, que es resa durant la missa. És, en realitat, una acció de gràcies. Llegiu-la, si us plau, amb molta atenció, a veure si vosaltres sou capaços d'acceptar, sens dubte, tot el seu contingut, i posar-la en pràctica a ulls clucs, doncs a mi se'm fa molt difícil.

Aquesta és l'oració:

És realment just i necessari
és el nostre deure i la nostra salvació
que sempre i en tot lloc
us donem gràcies.

És francament molt senzilla, sembla poca cosa, però algú pot seguir al peu de la lletra el que està escrit? Si analitzem bé el seu contingut, trobarem que el que se'ns demana és d'una gran magnitud. I jo em pregunto. És realment just? És realment necessari? És el nostre deure i la nostra salvació? És necessari donar gràcies sempre i en tot lloc?

És realment just i necessari donar les gràcies per tot? Per tot? Per les misèries, les tragèdies, les malalties...? De les alegries no en parlem, això no costa gaire, però davant la pobresa, davant del mal, de la mort, de la solitud... També d'això hem de donar gràcies? És realment just i necessari? És realment el motiu de la nostra salvació?

Ja us dic jo que això és per a mi molt difícil. És, sens dubte, molt complicat d'entendre i de seguir. Per tant, necessito trobar una resposta als meus dubtes. Si algú té la resposta serà ben, realment, ben rebuda, i tindrà de tot cor el meu agraïment.

Moltes gràcies.

® Roser Segura i Riera | 25 d'octubre de 2024

El pensador. Auguste Rodin.