Passeig silenciós

Passejàvem silenciosos

en aquell jardí de flors,

tu somreies a les plantes,

i elles, plenes d’amor,

et tornaven el somriure,

perfumant-nos. A tots dos.

Un núvol blanc ens mirava,

ell, tot sol, damunt del cel

I nosaltres passejàvem

tot recordant nits d’estels,

i, a poc a poc i en silenci,

el núvol blanc deia adeu.

Ja fa temps d’aquella tarda,

d’aquell passeig silenciós...

Els petons i abraçades,

els somriures i les flors,

ben amagats es quedaven,

dins d’aquell jardí ufanós.

Aquell núvol que ens mirava,

ha marxat, com tu i com jo,

però tornarà altra vegada

en aquest jardí de flors;

i el dia que obrin la casa

hi passejarem tots dos.

® Roser Segura i Riera | 21 de maig de 2025

La companyia del cel

Aquesta ploma tan maca,

era a prop d’on tu ara dorms,

i, a l’ocell que li va caure,

va marxar plorant de dol.

I va fer-te companyia,

aquell matí, ell tot sol,

i et va cantar cançonetes,

cançons de cel i de sol.

Tu, somrient l’escoltaves,

agraint-li el seu consol.

Ocell que del cel baixaves,

t’ho prego, no el deixis mai sol.

® Roser Segura i Riera | 14 de maig de 2025

Són les orenetes...

Són les orenetes

que venen i van

i, en un cel tan gran,

he vist com volaven,

rient i cridant.

Comptaven els núvols

molt grisos i blancs,

i els arbres del pati

que tenen les branques

molt plenes de rams.

Les miro, enyorada,

quan les veig cantant,

penso en qui estimava

donant-me les mans.

Vosaltres i la primavera,

sou l’amor més gran.

® Roser Segura i Riera | 7 de maig de 2025