Aquesta ploma tan maca,
era a prop d’on tu ara dorms,
i, a l’ocell que li va caure,
va marxar plorant de dol.
I va fer-te companyia,
aquell matí, ell tot sol,
i et va cantar cançonetes,
cançons de cel i de sol.
Tu, somrient l’escoltaves,
agraint-li el seu consol.
Ocell que del cel baixaves,
t’ho prego, no el deixis mai sol.
® Roser Segura i Riera | 14 de maig de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada