Són les orenetes
que venen i van
i, en un cel tan gran,
he vist com volaven,
rient i cridant.
Comptaven els núvols
molt grisos i blancs,
i els arbres del pati
que tenen les branques
molt plenes de rams.
Les miro, enyorada,
quan les veig cantant,
penso en qui estimava
donant-me les mans.
Vosaltres i la primavera,
sou l’amor més gran.
® Roser Segura i Riera | 7 de maig de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada