M'hi imagino a tots dos agafats de la mà, esperant al vestíbul a la persona indicada per fer les presentacions.
Una bona rebuda. Una sala gran. Un pati alegre. Un silenci respectuós. Unes sales àmplies per dedicar-les a diferents treballs on es respira una olor de net, sense molestar gens ni mica.
Tot el necessari anirà dins d'una maleta. Vestits, calçats, medicaments... Algun record serà imprescindible. Llibres, fotografies... Sobretot les fotografies de la família. Que no en falti ni una.
Les mans agafades. L'últim passeig, el menjador, el dormitori i tornar al vestíbul...
Un petó, una abraçada, un adéu i una porta que es tanca.
El retorn. Tota sola.
Després de 56 anys una malaltia ens separarà.
La malaltia ha pogut més que totes les dificultats, que totes les tristeses, que totes les angoixes viscudes.
Tot això passarà d'aquí a no gaire.
Aquest serà el futur que ens espera.
No sé si seré capaç d'acceptar-ho, però estic obligada a pensar-hi, a començar a fer-me'n el càrrec.
Que Déu ens ajudi.
® Roser SEGURA. 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada