Altre cop, la il·lusió,
el somriure, la cançó.
Altre cop la senyera,
al coll, a l'esquena, al balcó.
Es pensaven que no hi aniríem
i que tindríem por.
Que el record de tants fracassos,
ens farien quedar a casa,
deprimits en un racó.
Hem sortit amb alegria,
amb esperança, perquè no?
Hem de demanar el que és nostre,
sense demanar perdó.
L'esperança fa miracles,
la portem a dins del cor,
ningú ens pot tancar a casa,
ni molt menys a la presó.
Els carrers ens esperaven,
i ens van acollir a tots,
il·lusionats, i amb prudència,
cantant tots amb la mà al cor
vam reclamar la independència,
la nostra, sí, la de tots.
Fa 300 anys que ens la van prendre,
això sí que no té perdó.
® Roser Segura i Riera | 11 de setembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada