Per què em mires així,
lluna rodona?
Penjada a dalt del cel,
per què no em parles?
Potser et faig pena?
Que potser el meu plor no és meu?
Sempre quieta i tan rodona,
lluna bonica, que no em sents?
Tu no saps com n'és de trista
la nit sense ell.
Lluna petita, de cara rodona,
silenciosa, delicada com un joiell...
ara ja saps per què estic trista,
perquè estic sola i no hi és ell...
No em deixis sola,
lluna bonica, de dalt del cel.
Guarda el secret de la meva pena,
lluna rodona, color de mel.
® Roser Segura i Riera | 7 de setembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada