Solitud

A aquesta casa solitària,

oblidada fa molts anys,

jo li dic adeu quan passo,

amb el cor i amb les mans.

Per aquesta porta oberta,

tots hi van anar marxant,

a poc a poc, i en silenci,

uns cantant, altres plorant.

Des de les finestres, li deien adeu

a la pluja fina i al sol de l'hivern,

als amics de sempre,

i als ocells del cel.

I per aquesta porta...

Déu meu, no hi entreu!,

ningú pot entrar-hi,

només ho fa el vent.

Potser no fa gaire

hi entrava la gent,

amb cants i rialles,

amb flors i contents.

A dins de la casa,

oberta a ponent,

els records s'amaguen

de la mà del vent.

Les parets aguanten,

qui sap per quant temps.

® Roser Segura i Riera | 20 de setembre de 2024