Una vegada, un noi que vivia en una caseta als afores del poble, i que estava molt sol, es va entristir molt. Plorava i plorava de tant trist que estava... I no sabia com fer-ho per sortir d'aquella tristesa tan gran que no el deixava viure.
Aquell noi tenia una padrina que era fada. La fada Farinetes que, cansada de veure la pena que tenia el seu fillol i que no parava de plorar, va decidir actuar. I sense pensar-s'ho més, es va presentar a la caseta del noi, amb la intenció d'ajudar-lo.
Quan el noi la va veure, va deixar de plorar, i l'hi va demanar que, per favor, l'ajudés... Que, de totes totes, volia marxar d'allà i ser feliç.
La fada es va posar a pensar... No sabia com podia ajudar al seu fillol. Això de ser feliç era molt complicat, i difícil, i sabia que aquell noi no estaria content amb qualsevol cosa.
De cop va tenir una gran idea i, instintivament, l'hi va dir al noi que fes el que ella l'hi digués.
I així va ser que el noi es va posar a fer tot el que la seva padrina li va manar. Per començar li va donar un paper molt gran, un llapis i una goma d'esborrar, i li va dir que dibuixés la cosa que més necessitava.
El noi va dibuixar un cavall. Va pensar que si tenia un cavall podria anar a tot arreu. La fada, amb la seva vareta, va fer el prodigi i, en un tres i no res, el dibuix va agafar forma i el cavall va sortir del paper corrent i saltant.
Aquell noi no se'n sabia avenir, allò era massa, aquell cavall era preciós, i sense pensar-s'ho gaire es va enfilar d'un salt.
Mes, tot d'una, es va adonar de què li faltava alguna cosa, una cosa molt important. Per poder muntar a cavall, necessitava una cosa imprescindible també...
Una armadura! Una armadura de cavaller, doncs sense ella no podia muntar a cavall. Així és que li va demanar a la seva padrina, altre cop, que li deixés dibuixar una altra cosa, i corrents, corrents, va dibuixar una armadura, molt maca, i molt brillant, i altre cop la fada la va fer sortir del paper i el noi se la va posar. Ara sí que semblava un cavaller de debò!
Aquell noi, no parava de pensar i demanar coses i més coses a la seva padrina que ja començava a cansar-se de tants i tants dibuixos.
Doncs el noi, fins i tot, li va demanar una princesa... allò era massa, i com que aquell noi no sabia dibuixar gaire bé, va dibuixar una princesa molt estranya, molt seca, despentinada, amb els vestits esparracats, tot plegat... un desastre.
Desesperat es va posar a plorar, sort que la fada el va ajudar, li va donar la goma i… oh! miracle, la goma va fer la seva feina i el noi va poder tornar a dibuixar una altra princesa, aquest cop molt ben feta, molt i molt maca. I, com tots els altres dibuixos, va sortir del paper molt contenta.
I va tenir tanta sort... que la princesa era real i el va convidar a viure al seu palau, feliços per sempre.
La fada Farinetes va quedar astorada en veure la sort del seu fillol i va agafar una fama tan gran entre els habitants del poble que tots li demanaven consell i la van respectar per sempre més.
® Roser Segura i Riera | 24 juliol 2024
.jpeg)
